dilluns, 3 de setembre de 2007

La clàssica Cambrils- Salou - Cambrils per la platja.


Fa ja alguns anys que ambdós poblacions estan unides per un passeig que limita en la seva major part amb la sorra de la platja; també, també per un entramat de carreteres per les que van i venen contínuament milers de vehicles en els mesos d’estiu, i fins per la línia fèrria, que inexplicablement uns i altres, volen traslladar per damunt de l’actual traçat de la Autopista-7, enlloc d’exigir [ com fora assenyat i lògic ] , el soterrament de les actuals vies, mantenint les estacions all vell mig de cadascuna de les poblacions. En deixo constància escrita als únics efectes d’acreditar l’estultícia dels actuals governs.

Començàvem la caminada damunt del pont de la Riera d’Alforja, on constatàvem la inexistència de qualsevol explicació relativa a la pesca de l’avellana. Dissortadament no és gens infreqüent que coincidint amb l’inici del plegar [ així s’anomena la tasca de recollir els fruits ], una tempesta s’endugui riera avall la feina de tot un any de bregar amb la terra. La llei en això és clara, els fruits del mar, son d’aquell que els recull, malgrat que com en aquestes ocasions això impliqui un perjudici greu a la pagesia. Explicar, fins exposar alguna imatge relativa a aquest fet no sembla gaire desassenyat, o si ?. Ens aturàvem a retratar la Torre del Port, on s’ha permès un aprofitament excessiu de l’espai a les finques colindants en perjudici de la magnificència de l’edifici i dels “interessos generals” pels que sembla, tots els governs vetllen però que no fem altra cosa que veure burlats amb l’excusa més nímia; l’absència de l’edifici del Pòsit, albirada en la contemplació de l’actual erm urbà ens posava de mal humor; saludàvem al passar al Ficus de Samà i més endavant al Pi Rodó ; se’ns trencava el cor, contemplant el buit del Tropicana que esdevindrà – en el millor dels casos – un altre edifici d’apartaments impersonal; creuàvem el pont de la Riera de Mas Pujol, on podrien també reproduir-se les explicacions relatives a la pesca de l’avellana, i ens tornàvem a deturar davant la torre de la Donzella, identificada ara com de l’Esquirol, i explicàvem davant d’un nombrós grup de persones, la tràgica història d’aquell indret; creuàvem la carretera per contemplar el reconstruït Castell de Vilafortuny, destinat avui a la celebració de banquets i festes, ens dolíem només de la decoració de la sala, on clarament es constata que no necessàriament diners i bon gust van de la mateixa mà. Tornàvem al costat del mar, i gaudíem dels pins que sortosament s’han salvat de tant i tant progrés !. No ens podíem aturar per recollir els pinyons que el vent ja ha fet caure, i que comencen a senyalar el fi de la calor; arribàvem al límit de Salou i recollíem un plànol de la costa, com a testimoni.

Ens descalçàvem i anàvem fins on trenquen les onades per iniciar el retorn a Cambrils, malgrat el dia ventós les platges s’anàvem emplenant; persones grans, algunes amb quitxalla, algunes parelles joves també amb gent menuda, i quan a la llengua una presencia aclaparadora del castellà, amb accents d’Aragó, de Navarra, de Euskadi, quan al català l’accent majoritari és el de la Terra Ferma, i val a dir que molt escadusserament – al meu judici – un xiuxiueig en francès, i/o en alemany, i poc, molt poc en qualsevol altra llengua. El camí se’ns fa feixuc, l’aportació de sorres per consolidar les platges, tampoc hi ajuda gaire. Sentim queixes de gent que diu haver patit o estar patint, irritacions i/o infeccions a la pell.

Arribem novament a Cambrils, i constatem la pèrdua – potser irremeiable hores d’ara - de qualsevol tret diferenciador entre una i altra població; ens temen que al ensems, ambdós, Salou i Cambrils, siguin repliques d’altres llocs de la costa, que s’associen ja al mal gust i a la masificació. Els noms d’aquestes poblacions us els deixo posar a vosaltres amics lectors.

© Antonio Mora Vergés