diumenge, 30 de setembre de 2007

El cau dels emboscats


Ens trobàvem a les 8,45 amb el Joan Escoda i Prats al primer aparcament del Marquet de les Roques; estava absort en la contemplació d’aquesta casa, que justifica sobradament esmerça-hi un mati de dissabte i/o diumenge, dies a més en que és possible accedir a l’interior de l’edifici. Nosaltres però teníem destinat el mati del 30 de setembre a un altre fi.

Iniciàvem el camí des de la cruïlla que porta fins al Marquet i/o permet accedir a la font del Llor, en aquest punt, coincidim amb el GR-5 que seguirem guanyant un desnivell que supera en ocasions el 30% fins a l’anomenat collet del Llor i/o de la Vall; agafarem en aquella alçada el trencall que ens portarà fins a Finestrelles i el Queixal Corcat. Estem a 879 metres i tenim a la nostra dreta la Vall d’Horta, coronada pel Castell de Pera, i en la que gaudim de la contemplació a vista d’ocell de les cases d’Agramunt, el Romeu i la Pregona; a la nostra esquerra tenim una perfecta imatge de Mura, amb un primer pla de Sant Lleir, al costat de les torres metàl·liques que literalment s’han construït damunt les runes de l’antic Castell ; més propera trobem la casa anomenada de la Vall, i al fons del barranc la minsa retenció d’aigua del pantà d’aquest nom. Presideix amb tota la seva immensa majestat El Montcau.

Ens costa localitzar l’accés a l’anomenat cau dels emboscats, ho fem finalment gràcies a la perícia del Tomás Irigaray López que localitza l’entrada per la vessant de la Vall d’Horta; el cau però davalla fins a tenir sortida a la vessant contraria; d’aquí el seu nom. Ens explicaven històries de la guerra del francès ,en les que des de la propera Talamanca algunes persones buscaven l’esguard d’aquest indret ,davant la barbàrie practicada per les tropes gal·les, sembla que encara avui és freqüent trobar-se restes humanes per qualsevol lloc del terme. La utilitat d’aquesta i d’altres cavitats ha estat freqüent en tot temps, tant en aspectes defensius com ofensius. En la darrera guerra civil i/o millor en el llarg període de la postguerra , el lloc va aixoplugar un gran nombre de persones que buscaven creuant aquestes terres ,assolir la seva llibertat. Val a dir que les forces d’ocupació tenien prou feina controlant fins al mínim moviment, que homes, dones i nens feien en els pobles i viles de l’entorn; se sabien altrament odiats per tothom, i evitaven tant com podien posar-se en situacions de risc.

Les modernes armes i sobretot els sistemes de localització, fan que avui aquest lloc, com tants d’altres sigui només un record històric.

En la contemplació d’aquest cau, avui encara perfectament practicable, si atenem als ferros enganxats a la paret i l’escala que permet superar el major desnivell, un record i una pregaria a la memòria de totes les persones que per alguna raó van tenir la necessitat d’accedir a aquest lloc per a defensar la seva vida i/o les seves conviccions.

Si patien en l’ascens, tornem a fer-ho, potser en major mesura en el descens fins al llit de la riera del Llor; farem prèviament una parada a la font per a beure aigua, i refrescar-nos ; tot i això abans de les 13,00 hores arriben al lloc on deixàvem els cotxes aparcats i ens acomiadem del Joan Escoda que se’n torna a Mura; el Tomás Irigaray i jo, fem camí fins a Sabadell.

Uns i altres, arribarem a casa, dins l’horari “habitual” . Estem aconseguim conciliar força bé la nostra vida familiar amb la nostra afecció excursionista.

© Antonio Mora Vergés

dissabte, 22 de setembre de 2007

De Calders a Santa Maria d'Horta

M’esperava a les 8,15 a la benzinera de Castellar del Vallès, l’Antoni Ibáñez i Olivares havia quedat en recollir al grup de Sabadell a la Plaça Granados; amb puntualitat catalana arribava a l’hora prevista i continuàvem viatge fins a Calders, on havíem de trobar-nos amb el Joan Escoda a les 9,00.

Començàvem a caminar el Santiago, l’Antoni Ibáñez, el Joan Escoda i l’Antonio Mora, el descens fins a la riera de Mal Rubí és alhora que pronunciat extremament perillós pel gran nombre de pedres que hom troba per arreu. Ens aturàvem encisats davant el Pla, aquesta casa amb un aire marcadament andalusi és talment un caprici, que sobta molt en aquest lloc, però que des d’ara agraïm als seus propietaris, als que esperonem altrament a mantenir-la en l’actual estat de serena bellesa; el gos de la casa vindria amb nosaltres una bona estona.


Faríem camí fins als cellers Abadal, on ens aturaríem a esmorzar, tot i contemplant les modernes tècniques de verema.

Un dels objectius del mati, era arribar-nos fins a la casa dita de les Oliveres, que trobem dalt d’un turó a l’esquerra del camí que des de L’Horta d’Avinyó, porta fins a Sant Joan i Santa Maria d’Oló, la casa situada en un lloc de privilegi presenta un evident estat d’abandó; malgrat la tanca metàl·lica que la envolta; recollim imatges de la casa i de l’alzina més que centenària; seguirem justament fins a la masia anomenada l’Alzina que havíem pogut veure i admirar des de l’alçada de les Oliveres; sens dubte per les seves dimensions és una de les “grans cases “ d’aquesta contrada, un cartell ens fa saber que properament s’hi faran obres, esperem que la seva proximitat a les instal·lacions de distribució dels cellers Abadal, facin possible recuperar íntegrament aquesta excepcional casa.




Ens arribarem en un darrer esforç fins a l’església Parroquial de Santa Maria d’Horta, inicialment romànica , la torre primitiva, possiblement del segle XI fa funcions de campanar, alhora que veiem en el frontal de la porta ,1863 com a data de la seva reforma.



La peculiar situació de l’Horta d’Avinyó, dividida per l’eix transversal, la C-25 , fa que l’església estigui en un costat d’aquesta autovia, en el anomenat carrer de Dalt, i la major part de les cases en l’altre, al costat tot just de l’antiga carretera. Hi ha no cal dir-ho un esplèndid pont.

El retorn fins a Calders el farem per carretera, creuarem l’Horta d’Avinyó, on exposen les restes d’un pou de glaç com atractiu, continuarem fins Artés on sens fan evidents els senyals del seu passat vitivinicola, que la població lluita per recuperar, i ascendim fins a Calders.

Son les 13,00 i ens acomiadem del Joan Escoda tot i desitjant-li anticipadament bon profit per la caragolada que l’espera a Mura; deixem darrera nostre les restes del Castell de Calders, creuem Monistrol on no tenim la percepció de trobar un excessiu nombre de persones, per l’oferta gastronòmica tradicional d’aquesta Vila; seguim per les terres cremades de Sant Llorenç Savall, fins a Castellar i Sabadell.

Comencen a caure unes fines gotes, que dissortadament no seran la solució al angoixant problema de sequera que patim des de fa tant de temps.

© Antonio Mora Vergés

dimecres, 12 de setembre de 2007

Menorca, l'illa del tresor.


És un lloc comú de l’imaginari popular, les illes, totes les illes, són o poden ser, el lloc on els pirates i/o els contrabandistes, guarden el seu tresor, sia en forma de joies i objectes preciosos, sia en la forma més comú de generes d’alt valor.

Menorca, com la resta d’illes de la Mediterrània no s’escapa d’aquest patró, i de ben segur que és aquesta concepció romàntica, la que any rere any, porta més i més persones a gaudir uns dies d’aquesta recerca del tresor.

Fa potser dotze anys que vàrem fer estada a l’illa durant uns dies d’estiu, aleshores les nostres filles, eren petites, i ens va costar Déu i ajut, sostreure-les de l’atracció dels animadors/es de l’hotel, i fer-les conèixer mínimament l’illa. Navetes i talaiots perquè tot s’ha de veure, juntament amb cales i platges conformaven el record que teníem de l’illa.

En aquesta ocasió només la meva esposa i jo tornàvem a l’illa, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari del nostre casament, tenia no cal dir-ho, per una part la sensació de tornar a un lloc ple d’agradables records, i per l’altra la por de no trobar justament cap senyal d’aquells dies feliços del passat.

L’arribada a l’aeroport de Menorca va començar a esvair la meva por, el trajecte amb el microbús que ens portaria fins a Son Xoriguer va acabar de dissipar qualsevol recança, únicament Alaior quedava fora de la carretera, però calia creuar encara per Mercadal i Ferreries, i arribar quasi fins a la bocana del port de Ciutadella per enfilar el camí que ens deixaria a la nostra destinació.

Al mati següent vàrem llogar un cotxe, i durant una setmana anant i venint per l’illa, el viatge d’enguany ens va confirmar en aquella agradable impressió del primer dia; petits canvis, potser necessaris, però bàsicament Menorca havia mantingut les seves essències.

Per la premsa, l’"Última hora" de Menorca, ens arribava el batec conflictiu de l’illa; urbanitzar o no urbanitzar, aquesta és únicament la qüestió; els qui volen fer negoci a curt termini són partidaris d’urbanitzar a tort i a dret, de fer camps de golf, ports esportius, d’ampliar l’aeroport, i els port naturals, en definitiva, per a ells de situar Menorca al segle XXI ; els qui s’estimen l’illa creuen contràriament que potser fins i tot cal replantejar-se el desenvolupament que ja està consolidat.

Feia una certa gràcia veure com es volia personalitzar en els polítics locals, aquesta disjuntiva que de portes endins, viuen tots els menorquins. To be or not to be?. Nosaltres que veníem d’una hiperurbanització, ho teníem clar, Menorca havia trobat l’equilibri necessari per consolidar-se com una destinació de qualitat, potser sí que caldria millorar els accessos a alguns llocs, potser, però el que sens dubte no s’hauria de fer, es posar ciment a tort i a dret, els illencs ho saben per intuïció, però molta gent com nosaltres ho sabem per comparació amb d’altres illes i llocs de la Mediterrània; només ens cal modificar el títol per deixar-ho palès.

Menorca, la illa és el tresor !!!!

(c) Antonio Mora Vergés

dimarts, 11 de setembre de 2007

La Roca de Mont-Roig. Baix Camp

Deixàvem Cambrils al nostre darrera, ens calia superar l’autopista AP-7 mitjançant un pont, des del que la visió del cementiri blanc d’aquesta Vila, sotmès ara al soroll continu del trànsit ens deixava – com sempre – una sensació alhora de tendresa i tristor. Maleïts els que han obtingut les seves riqueses a canvi de pertorbar el descans dels morts !

Superàvem un segon pont que ens permet creuar pel damunt del que serà l’autovia A-7, que sembla entrarà en funcionament abans de les eleccions generals; en política cal rendibilitzar fins les accions més obligades, com sens dubte ho és arranjar la carretera N-340, que manté el mateix traçat que en el període en que la potencia dominant no era Espanya, sinó Roma.

Sembla que hi haurà fins un tercer pont que permetrà superar el pas de les vies del tren, això farà necessària la construcció d’una estació que compartiran possiblement, Cambrils, Vinyols i els Arcs i Montbrió.

Deixem a la nostra dreta el Parc Samà , les previsions esmentades ens fan pensar que és urgent recollir imatges d’aquest espai encisador. Per damunt nostre veiem passar volant un nombrós grup de cigonyes; ara no està clar que això estigui relacionat amb el temps, i/o sigui l’anunci del final de l’estiu, hem alterat la natura fins uns nivells que no valen ja les explicacions antigues. Potser el seu destí final, sigui el Parc Eòlic de la Serra de l’Argentera, en la convicció que aquelles immenses pales blanques , pertanyen a algun ser superior de la seva espècie. Aturo el vehicle per observar-les fins que desapareixent per damunt de Montbrió.



La Roca se’ns fa visible molt abans d’arribar a Mont-Roig, sembla que la llum que cremava a la nit a l’ermita de Sant Ramon de Penyafort bastida l’any 1.826 servia de guia als mariners de Cambrils.



Accedim al Santuari des de la carretera de Colldejou, i aprofitem la darrera llum del dia per recollir imatges d’aquesta muntanya tant i tant peculiar, baumes en la pedra roja, que sostenen però miraculosament al seu damunt, l’ermita de la Mare de Déu, situada just prop de l’abisme, al límit d’un ampli mirador al que dona també la casa de l’ermità, i la petita botiga on podreu adquirir records, espelmes , i fins beguda i/o gelats si el temps acompanya. Encara podem accedir fins a Sant Ramon de Penyafort, per les escales que s’obren entre l’església i la casa de l’ermità.



Explica la llegenda que la Mare de Déu fou trobada per un pastor que volia portar-la fins al pla, i en intentar traslladar la imatge aquesta es tornava més i més feixuga, finalment el pastor va entendre que la voluntat de nostra Senyora era de romandre en aquell indret; l’any 1.230 hi han documents que ens parlen ja d’ una gran devoció a la Roca, com se la coneix per aquestes contrades del Baix Camp.

Semblà més lògic pensar que el culte marià fou anterior a la invasió sarraïna, i que aquesta imatge com moltes d’altres , romangué amagada durant el període de dominació de l’Islam, per tornar al seu reialme quan els àrabs foren vençuts.



Deixàvem escolar la darrera llum del dia, en la contemplació des de la Roca de la Comarca del Baix Camp, talment un jardí des d’aquesta alçada. Que la intercessió de Nostra Senyora faci que aquesta visió de pau , es mantingui, i sigui així possible que en gaudeixin també, els nostres fills i descendents pels segles dels segles.


© Antonio Mora Vergés

Camins de mort.


Hi ha una veritable obsessió per part dels diferent governs, en esmerçar recursos tot i esbombant els perills derivats del trànsit; s’ha de dir que una bona part d’aquests perills estan provocats pels mateixos poders públics, que mantenen una actitud gasiva quan al manteniment i ampliació de les anomenades infrastructures. Des de sempre l’eliminació física dels contraris, ha estat una opció practicada arreu, i de forma sistemàtica; els camins en el passat , les carreteres, autovies i autopistes avui ,son un camp abonat per dur a terme qualsevol acció criminal.

L’home caçador tenia consciència de la perillositat del camí, li calia moure’s per trobar els animals que constituïen la seva dieta, i alhora ell també formava part de la dieta d’algunes espècies de depredadors, i/o era un obstacle per a d’altres caçadors.

L’home agrícola aprèn ben aviat que pels camins arriba sovint la mort i la desgràcia; Èdip, l’heroi grec quina tragèdia farà omplir pàgines i pàgines als psicoanalistes, és sense saber-ho actor i víctima d’un accident de tràfic. ¿Qui pot oblidar les escenes de la fugida dels jueus d’Egipte ?. O les crucifixions que emplenaven els camins a banda i banda desprès de l’incendi de Roma ?.I la marxa dels exercits mongols ?. Serà però amb l’ajuda de la tècnica que l’home podrà excel·lir en aquesta tasca vil i repulsiva; fer aquesta mena de feines a mà esdevé costos i feixuc; l’aparició de la pólvora i les armes de foc, donarà un gran impuls a la dèria assassina dels camins; els vehicles a motor, cotxes i camions faran possible immortalitzar i generalitzar alhora en totes les llengües, l’expressió “paseos” com a sinònim d’assassinats múltiples. Les aportacions de la llengua castellana, a l’argot per definir conductes criminals és veritablement impagable, i palesa clarament que aquí com enlloc, desfer-se dels enemics ha esdevingut més que una tècnica, i és de fet quasi un art. L’aviació constituirà el veritable progrés; d’ença de la primera guerra mundial, la major efectivitat quan a eliminar éssers humans pels camins, cal, sense cap dubte adjudicar-lo a l’aviació. ¿Com podem comparar les accions dels assassins dels camions que fan 20, 30, 50 o en el millor dels casos un centenar de morts, amb l’aviació que en una sola passada pot assassinar milers i milers de persones ?. Danyis col·laterals en diuen ara.

La generalització de l’ús de l’automòbil, ha donat lloc a un major nombre de veritables accidents, si ho relacionem amb els mitjans anteriors, cavalls i carruatges de tir; també però a la utilització d’aquest aparell com arma homicida. ¿ Quants accidents son en realitat crims, polítics o no ?. Dèiem que l’absència deliberada d’inversions en infrastructures busca incrementar el nombre de morts, això és del tot indiscutible, cal únicament relacionar-ho amb l’odi secular per part dels sectors més radicals del nacionalisme espanyol, i tenim ja una pràctica genocida que aconsegueix de mitjana mig miler de víctimes.

¿En alguna ocasió us heu aturat a valorar com a possible, que aquell accident inexplicable, no fos en realitat la conseqüència d’un fet accidental ?. Desfer-se d’algú és sempre complicat, i simular accidents a casa, fent lleure , i/o a la feina vol molta imaginació; així i tot, com us consta aquests escenaris, la feina, la llar o qualsevol lloc del mar i/o la muntanya, tenen un rosari de morts que finalment resulten no ser accidentals. El tràfic te un plus de perillositat afegit, que fa senzill fer passar com accident, el que és clarament una execució, i que converteix avui les nostres carreteres en camins de mort.

© Antonio Mora Vergés

diumenge, 9 de setembre de 2007

Llocs encisadors que ja no existeixen


L'hotel Tropicana de Cambrils.

El text que llegiràs es va escriureu l’any 2.005, ahir, oi ? .

Tombat a la sorra de la platja amb una tovallola entre l’estómac i els pulmons, per poder escriure amb un cert confort, contemplava la façana del Tropicana ; si en algun moment el nom ha fet la cosa, de ben segur que fou a la dècada dels 60, quan un matrimoni d’alemanys decidien esmerçar el seu temps i els seus diners, en la construcció d’un més que confortable hotel [ la majoria d’habitacions tenen una superfície de 16 o més m2 ]. Deia que en aquest cas, el nom feia la cosa, les imatges de Cambrils dels anys 60 , no tenen res a envejar a les de qualsevol lloc del tròpic , afegim aquí un magnífic jardí , on encara [ avui fa més de quaranta anys de la seva plantació ] trobareu , Yuccas , Palmeres, Plataners ( que segons ens diuen, donen cada any fruits saborosos ) Hibiscus, Pitosporum ( aquí en forma d’arbres) ,llessamí, Adelfes, Oliveres, Cannas ,...Inicialment l’hotel s’abastia d’aigua mitjançant un pou, aquesta situació es mantingué fins que l’urbanització de la franja costanera, va fer obligatòria la connexió amb la xarxa pública d’aigua de Cambrils. Amb tot , el pou encara existeix i ocasionalment s’utilitza per regar el mateix jardí, o per omplenar la piscina; sempre és clar, que en la comprovació prèvia no és detecti salinitat en l’aigua , ja que ens trobem a menys de 30 metres del mar en línia recta.

Amb motiu de l’ampliació de l’actual terrassa del menjador, una de les palmeres fou donada a l’Ajuntament de Cambrils, que la va replantar a l’inici de l’Av. Joan XXIII, davant per davant del Pi Rodó, arbre emblemàtic d’aquesta ciutat del baix Camp.

Quan es feren les obres de la carretera de la costa i del passeig del mar, es decidí plantar palmeres, que en la seva majoria han reeixit exitosament, i que reforcen sens dubte l’aire tropical que per altra banda no és novetat a Cambrils; que compta dins del terme veí de Vinyols i els Arcs, amb la finca anomenada “Parc Sama “, que construí el Marques de Marianao, tot i fent portar exemplars d’espècies vegetals pròpies de les Filipines i de l’Illa de Cuba. També, però és una altra història, espècies animals, que farien un zoològic excepcional, que desapareixeria per consumició [ se’l van menjar ] durant la Guerra ,dita Civil ,de 1936 a 1939.

L’any 1982 per raons molt diverses, entre les que no podem excloure la creixent urbanització de Cambrils, que d’alguna manera trencava aquella imatge feréstec i primitiva que havia atret als primers propietaris, es produeix un canvi ; seran ara tarragonins, de Vilanova d’Escornalbou, per ser precisos, els qui s’ocuparan de gestionar l’establiment. Val a dir que recollim el canvi només per ser fidels a la història de la casa, ja que fora del Registre de la Propietat, els canvis han estat els mínims indispensables per adaptar-se a les normatives legals. Tant és així, que els alemanys continuen essent un contingent més que apreciable de la clientela del Tropicana ; com tantes i tantes coses bones de casa nostra, aquest hotel és més conegut pels estrangers, que pels catalans.

Amb tot, el més tropical del Tropicana, és l’exquisida atenció del seu personal ; de la recepció a la neteja, passant per la cuina i el menjador, us sobtarà el tracte cordial, la diligència extrema, i la amabilitat sempiterna dels seus empleats i propietaris.

Una de les experiències que no us podeu perdre en aquesta vida, és resumeix en la placa que segons m’expliquen està a l’aparcament des de l’inici de l’explotació i que diu :

P P
Nur für reservat
Gäste als clients

Ni que només sigui un cap de setmana , gaudiu del tròpic , sense necessitat de vacunar-vos, de fer llargs desplaçaments o posar en perill la vostra vida, per una elaboració, poc curosa o maldestra dels aliments.
El Tropicana de Cambrils us espera, i jo – modestament – us el recomano.

(c) Antonio Mora Vergés

P/D . Al Cambrils que viu ja únicament en el nostre record.

dissabte, 8 de setembre de 2007

Els molins invisibles de la Riera de Mal Rubí



Començàvem un xic més tard de les 8,00, la celebració de les Festes Majors de Castellar del Vallès i Sabadell, havia complicat l’habitual trajecte per recollir els companys a la Plaça Granados. Anàvem; el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez i Olivares, i el Santiago Moya i Romero, i com ens ensenyaven de menuts, un servidor de vostès ; la resta de companys estaven encara de vacances i/o gaudien de la Festa Major amb les famílies.

Passaríem per Moià per tal que el Feliu pogués adquirir un llibre, i acabaríem aturant-nos una bona estona , fent un cafè, comprant loteria,... la capital del Moianès disposa d’atractius més que suficients per a dedicar-li un dia sencer.

Abans de les 10,00 del mati deixàvem el cotxe aparcat davant de la casa de Colònies de la Ruca, en aquell moment els monitors repartien itineraris, amb acompanyament de plànols i brúixoles als diferents grups que hi feien estada; nosaltres també faríem el nostre particular itinerari, que ens portaria seguint el GR 177-1, i un cop superat el formidable esvoranc de la riera de Mal Rubí, fins a la cruïlla de la carretera que comunica Sant Joan d’Oló amb l’eix transversal.

En cap moment vam trobar un accés que ens permetés accedir a l’ermita de Sant Esteve del Solà, i/o a les runes d’aquesta casa. Refem el nostres passos fins al llit de la riera, i ens endinsem en un mar de vegetació arbustiva, superada únicament pels arbres de ribera, els esbarzers i canyars , que ens fan del tot impossible l’accés al corrent d’aigua.

Tenim els sentits ben desperts; el gust, el tacte, l’olfacte, la vista, i la oïda. En el lloc on hauríem de trobar les restes del Molí del Clapers, constatem una remor, com d’aigua que salta, i donem per fet que malgrat no poder-ho comprovar, estem prop de l’antiga resclosa; idèntic raonament fem quan al Molí del Solà, que veurem reforçat a posteriori amb la contemplació amb els binocles d’una important retenció d’aigua en aquell indret. Ni una paret, ni la més mínima senyal d’uns edificis que varen deixar-se d’utilitzar fa més de quaranta anys !. Ens aturem per esmorzar sota la casa de Vilagonella. Entrepans, fruites i els dàtils del Feliu, ens retornaran les necessàries energies per continuar.

Arribem fins la casa enrunada de cal Cellers, i des d’aquella alçada podem contemplar en la riba contraria, les restes de la Masia del Solà, i l’ermita de Sant Esteve que des de la distància sembla mantenir un bon estat de conservació. Els binocles ens confirmaran que dissortadament això és únicament un miratge.

Coincidirem en el camí de tornada amb algun dels grups d’adolescents que feien des de la Ruca, exercicis d’orientació. Esperem que s’enganxin a aquesta pràctica, i que com avui, trobar-se amb d’altres caminants deixi de ser per aquests paratges un fet excepcional.

Arribàvem novament a Sabadell abans de les 14,00 hores, desprès del dinar, esperem poder gaudir amb la família d’aquests dies de Festa Major.

© Antonio Mora Vergés

El cementiri blanc de Cambrils.


El lloc havia anat recollint de forma pacifica i amb el mateix desig de descans etern, als veïns de Dalt de la Vila i els que vivien al costat del mar. Un i altres llevat d’aquest singular indret, tenien,i tenen avui encara , discrepàncies notables que malgrat tot, no han derivat en cap proposta formal de divisió del terme, entre el que passaria a anomenar-se Cambrils Mar, i el que continuaria sent únicament Cambrils

No manquen motius per a plantejar-se el trencament : des de la vessant econòmica, sembla que Cambrils Mar genera recursos suficients per als seu auto-sosteniment ; des d’una visió de respecte històric, val a dir que els successius ajuntaments que ha tingut la Vila, d’ença del final del Primer Feixisme , potser de manera inconscient – així almenys volem considerar-ho – duent a terme una política de terra cremada, en la que primen principal i/o únicament els interessos econòmics d’uns quants vilatans.

Costa de retrobar el Cambrils de fa 10, 25 o 50 anys, tant , si més no, com ens costen d’entendre les motivacions de tanta i tanta destrucció gratuïta i innecessària. La carn és dèbil, això ho sap tothom.!, calia però pertorbar el repòs dels cambrilencs , que ens han precedit en el camí cap a la casa del Pare, d’aquesta tant desconsiderada forma ?.

Actualment vora la part superior del cementiri s’hi troba l’Autopista Barcelona – València, que malgrat tractar-se d’una via de peatge, conegudes les mancances inversores dels Governs – de qualsevol color polític - del Regne d’Espanya - te una altíssima utilització; dia i nit, ja sigui jornada laborable, ja festiva, el remor dels vehicles és constant. Davant la porta, amén dels enllaços d’entrada i sortida de la AP-7, trobem la carretera que comunica amb Riudoms, i Vinyols i els Arcs ; en els propers mesos, entrarà en funcionament l’anomenada A-7, que vindrà a recollir – en part - el tràfic de l’actual N-340, que esdevindrà un carrer més de la Vila. Encara no m’hi ha prou, i existeix també el projecte de situar en paral·lel, a la AP-7 i l’A-7, la via fèrria.

El soterrament de les vies a la línia de la costa, permetria alhora que guanyar un espai dins la Vila, gaudir d’un accés privilegiat a la població, des de Tarragona, Barcelona, .... tothom entén que caldrà mantenir un servei de transport entre la nova estació, que serà de fet de més d’una població, Cambrils, Riudoms, Vinyols i els Arcs ,... temps al temps.

Des de les tombes blanques, perceptible només per als que mantenim íntegre l’amor i el respecte per aquesta terra nostra, s’alcen les veus d’aquells que reclamen amb tot el dret, que és faci realitat com es pregona a la porta del cementiri, R.I.P. ; que totes les persones que ens han precedit en aquest trànsit per l’existència humana, i que per la raó que sigui varen ser enterrades a Cambrils, puguin efectivament reposar en pau !

Aquells que tenen – encara – orelles per escoltar, que escoltin !

© Antonio Mora Vergés

divendres, 7 de setembre de 2007

La Productora.






Corria el mes de juny de 2.007, en ocasió de trobar-me en situació de baixa laboral per una pneumònia, els amics Antoni Ibañez Olivares, i el Feliu Añaños i Masllovet, feien les habituals sortides del dissabte al mati, dins l'àmbit més proper; els rodals de Sabadell, on recollien les imatges de les darreres masies, que han anat donant nom als successius barris de la ciutat. La seva curiositat va fer que en una de les antigues cases pairals, avui reciclades com a locals d'us social, algú els preguntes si tenien alguna cosa a veure amb la publicació d'algunes contraportades del Diari de Sabadell, que feien referència a masies, ermites i/o llocs propers, i explicaven a l'hora la seva història, o si més no, algun fet anecdòtic d'interès. La resposta afirmativa, va generar una nova pregunta: de quina Productora sou i/o treballeu ?

El grup de persones que acostumem a sortir a fer caminades pels aquests verals propers, tot i que no sempre coincidim en el nombre, som : els esmentats Antoni Ibañez Olivares, filòleg , i expert en qüestions d’art i artistes, ; el Feliu Añaños i Masllovet, que desenvolupa aquí tasques de fotògraf, i és alhora responsable de la galeria fotogràfica de la pàgina www.moianes.net,en la que s'exposen de forma gratuïta imatges de : la comarca natural del Moianès, de l'Alt Vallès i de les Valls del Montcau; el Santiago Moya Romero, músic, i professor de guitarra d'aquesta disciplina de la veïna ciutat de Cerdanyola del Vallès; el Tomás Irigaray i López , fotògraf experimentat i responsable tècnic - per dir-ho de forma entenedora – de l'àrea d'imatge; el Joan Moliner i Manau, sherpa i especialista en l'àmbit de l'alt Vallès i les Valls de Montcau, al que devem el descobriment de tants i tants llocs encisadors d'aquestes terres; i recollint per explicar-vos noticia d'aquestes sortides, l'Antonio Mora Vergés . Tots amb excepció del Joan Moliner i Manau, estem encara actius en l'àmbit laboral.

Tenim molts col·laboradors : quan als mitjans de premsa ; el Diari de Sabadell, els setmanaris; la Forja de Castellar del Vallès , el Montbui de Caldes de Montbui, la Nova Tàrrega de Tàrrega,...; les publicacions de caràcter mensual La Tosca de Moià, el Balcó de Vacarisses,... ; quan a Internet, tenim una amplia presència : A google : http://coneixercatalunya.blogspot.com/ i també a les pàgines següents : http://www.joescric.com/, www.relatsencatala.com , http://www.moianes.net/ , http://www.bibliotecasvirtuales.com/ i www.guimera.info,; demano disculpes a qualsevol altre mitjà que així oblidat.

No hi ha amics lectors cap Productora; hi ha la suma de moltes voluntats personals i professionals, que en la mesura que tinguin continuïtat en el temps, ens permetran publicitar els molts i molts espais d’interès, que malgrat trobar-se tant propers, son força desconeguts per una majoria de ciutadans. Si alguna de les potes – per demés febles – d’aquest entramat cedeix, podem i ho fem formalment, adquirir el compromís – a títol personal - de prosseguir en aquella tasca tant i tant catalana; continuar fidels per sempre més al servei d’aquest poble !

© Antonio Mora Vergés

dimecres, 5 de setembre de 2007

Viatge per les terres del Rat Penat




Viatjava fins Altafulla a la Comarca del Tarragonès; del “calendari del pagès “ havia tret la informació que em permetia saber que a l’estiu s’hi celebra una fira i/o mercat, i com aquesta mena d’actes m’agraden; quina altra raó calia per a fer el viatge ?

El mercat es feia dalt de la Vila, davant del Castell [ actualment dels Tamarit ] i l’església ;ocupava el que possiblement havien estat les eres de batre, que per la seva ubicació deurien pertànyer al senyor feudal.

Quan hom parla de “nobles” , no ho fa en el sentit ; persona incapaç de sentiments baixos, sinó clarament contraposant-lo a la resta dels seus contemporanis, als qui adjectiva com a “plebeus”. És molt curiós com de la designació entre iguals del període de l’home caçador, passem a considerar-nos, uns millors que els altres, i a imposar a aquests darrers el nostre criteri. Al principi s’accedia a aquesta “categoria” per designació , i la noblesa d’un home acabava quan lliurava l’ànima al seu creador; ben aviat però, és va anar considerant aquest atribut com a propi d’una família, donant lloc a la creació de la noblesa, i dels seus diferents graus, petita noblesa, cavallers, donzells,... fins als qui exercien ja poders sobre un lloc i unes persones, baró, vescomte, comte, marques, duc [ reservat únicament a les persones que tenen relació de família amb els reis ] , prínceps i reis. En pura lògica hauríem de parlar d’innobles per a referir-nos a aquestes persones.

Em cridava – moderadament- l’atenció la porta de ferro que tanca el pati del Castell, en la que clarament s’aprecia en la seva part superior, una meitat a cada costat, la figura d’un rat penat. Segur que hi ha qui pensa en un vampir, però malgrat la seva grandària representa l’animal que corona els escuts del Regne de València, el Regne de Mallorca i la Ciutat de Barcelona [ malgrat que aquesta darrera, en les successives reformes s’ha desfet d’aquest símbol ].

La pregunta és evident, d’on ve i que representa el rat penal ?. Quan el rei Jaume I decideix envair València i prendre-la als sarraïns, s’emporta amb entre d’altres al Baró de Castellvell, Senyor d’Altafulla, que pertany a la molt noble família dels Entenza , i que serà testimoni del paper principal que en la conquesta de València tingué el rat penat. Hi ha fins a quatre versions diferents :

Les tropes catalanes tenen el campament a Ruzafa, i dins la tenda del Rei un rat penat hi dorm. Costa de creure, ja que aquestes bèsties necessiten sobretot foscor i silenci. El rei diu que el deixin estar, i fins que evitin fer més soroll del estrictament necessari. Una nit, el rei es desperta en sentir un cops forts de timbal, i comprova que les tropes sarraïnes estaven apunt d’agafar-los desprevinguts. Desprès de la batalla que els dona la Ciutat i el Regne de València, demana que es localitzi a l’autor dels cops de timbal, per acabar descobrint que ha estat el rat penal, llançant-se contra el timbal fins a despertar-lo. Decideix posar la bèstia dalt de l’escut de la Ciutat.

Hi ha també qui atorga al rat penal, el paper de salvador del rei, interposant-se en el camí d’una fletxa que li anava de dret al cor. L’acte heroic del rat penal rep el seu just premi. Jaume I Decideix posar la bèstia dalt de l’escut de la Ciutat.

S’explica que un rap penat s’aturà justament damunt del casc del rei, i aquest entén el missatge: cal estar vigilant , i ser alhora que ràpid , audaç. La victòria porta a sa reial majestat a decidir que en endavant aquest sigui el símbol del nou regne cristià.

Encara finalment es diu que els àrabs havien aconseguit domesticar els rats penats, que els feien la feina de lliurar-los dels mosquits. Aquesta habilitat de controlar les bèsties, està en totes les històries de dracs i d’altres animals del nostre bestiari festiu. I un dels seus profetes, diu al poble que mentre voli el rat penal del seu rei, València serà àrab. El rat penat s’apropa tant al rei Jaume I per a veure el drac que porta en el seu escut d’armes, que aquest pot agafar-lo i efectivament, València es lliura al rei cristià. Això – ni cal dir-ho, oi ? – porta al rat penat dalt de l’escut .

Podeu triar la que més ho agradi. Només els qui varen estar presents en aquella batalla tenen el dret de col·locar el rat penat, ja sigui en els seus escuts, ja en qualsevol representació dins de les seves propietats.

Els actuals marquesos varen adquirir el títol del rei Carles II, i possiblement desconeixien fins i tot l’origen d’aquesta singular figura, que adorna la porta d’entrada al seu Castell.

Ja teniu un altre lloc per a visitar, oi ?

© Antonio Mora Vergés

dimarts, 4 de setembre de 2007

MASIES









He volgut fer servir la majúscula perquè enlloc com en aquest apartat l’obligada síntesi em farà patir; no poques masies s’han fet mereixedores d’un article en el que únicament es fes esment d’aquella casa, i ara, això si per voluntat pròpia i seguint l’encàrrec del responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, el Feliu Añaños i Masllovet, autor per cert d’un magnífic article sobre les masies, haig de fer una mena de relat transversal per les terres de l’Alt Valles, Valls del Montcau i Moianes. Els escriptors afeccionats no cobrem per la nostra feina, però un encàrrec sempre és important , oi ?

Començarem pel sud, La Serra, la casa que senyoreja el paratge de Vallhonesta i que juntament amb l’ermita de Sant Pere , va exercir durant molts i molts anys, el control d’aquesta vall, ; les Vinyes, el Ginebral, la Casa i Hostal de Vallhonesta, al voltant d’aquesta casa s’ha teixit una llegenda, que la presència del darrer hostaler Joan Moliner i Manau, referma ; El Flaquer , símbol de la resistència a l’exercit francès, i dissortadament símbol també de l’oblit i la ignomínia , que des de l’administració s’han fet servir com eines per anorrear el nostre poble; el Farell de les Valls del Montcau, una casa forta, possiblement de les més boniques que encara estan dempeus, Casassaies, el record viu del període recent , 1949 en que per aquestes terres corria la sang d‘aquells que no volien reconèixer l’autoritat del cabdill feixista ; Puigdoure, Matarrodona, noms mítics d’aquestes terres interiors que han patit com en cap altre lloc, el flagell de l’abandó i la desídia, maleïts de nou tots aquells que podent-ho impedir van permetre l’actual estat de destrucció d’aquest patrimoni col·lectiu ! ; Casajoana , que senyoreja ls terres altes de Rellinars ; el Llúcia, la Sala que amb l’església i el cementiri , exercia domini en les terres baixes de Calders a la zona centre; la Mussarra , excepcional mirador damunt Talamanca ; El Bosc, amb la seva ermita romànica; el Rossinyol , guaita permanent de les terres de Granera ; el Rubió ,a l’espera sempre del proper atac dels Cadells, per fer-se forts a la seva torre magnifica ; la Sala de LLogari, dita també en temps el Castellet, va exercir domini en les terres que pertanyen aleshores a Calders , i que foren desprès de la Guerra Civil, assignades a un nou ens local que rebé el nom de Monistrol de Calders ; El Marquet de les Roques, la casa modernista que com els àrabs la Meca, tothom ha de visitar en algun moment de la seva vida; l’Armengol, la casa emblemàtica de l’alt Vallès, salvada del incendi per al feina dels seus estadants i la protecció de Sant Feliu des de l’esglesiola que dalt turó acarona la finca ; El Coll, l’Ossul, el Salamó , Les pujades, al terme de Granera; la Coma, que senyoreja encara les terres d’aquella zona, a l’empara de l’ermita de la Mare de Déu del Consol; la Datzira, on el record tràgic del seu passat adopta una forma quasi física; Marfà , en algun moment plaça Major del disseminat agrícola d’aquest nom que desapareixeria a meitat del segle XIX ; L’Espina, que dona nom al poble que s’estén paral·lelament a l’antic camí ral, Collsuspina ; la Rovira dels Cerdans; el Fabregar; Barnils, amb la seva ermita del Roser, tancant al nord-est; a la zona centre , nord i nord-oest, El Prat; El Verdaguer; Rocafort; Rocabruna; L’Heura; Sant Jaume de Vilanova ; Bojons; la Rodoreda ; Vilarassau ; El Ciuro, on conserven encara la senyal de l’incendi fortuït que va patir el sostre en ocasió de trobar-se la casa ocupada per l’exercit francès; la Torre de l’Orriols ; el Flequer ; .... se’ns queden molts i molts noms, però certament en matèria de masies aquest era el resultat previsible.

Com sempre, sou convidats, millor esperonats a col·laborar amb nosaltres, per recollir imatges de totes les masies d’aquestes contrades. Feu la tramesa indicant, lloc, data i nom de l’autor a fananos@moianes.net, nosaltres i de segur vosaltres mateixos anys ha venir us ho agrairem.

© Antonio Mora Vergés

Arbres i arbredes






N’hem vist molts d’arbres en les nostres caminades per les comarques del Moianes, Alt Vallès i les Valls del Montcau, d’alguns aquí en farem esment, d’altres, cremats tant per l’estultícia com per l’egoisme de la nostra espècie, únicament com a testimoni en deixem constància.

Quan als arbres, potser el més notable de l’Alt Vallès, sigui el Pi de les Quatre Besses del Dalmau, conegut també com el Vell Guerrer , i del que s’explica que sorgí per deixar-nos el record dels Càtals, la mítica tribu que ens dona nom; els bàrbars varen donar a aquest país nostre el nom de land dels càtals, i amb els segles, és produí el canvi càtals land, catalans. La història la podreu trobar entre d’altres llocs a http://www.guimera.info/, El Pi de les Quatre Besses, el Vell Guerrer. Pel que fa a les Valls del Montcau, l’alzina dels Penitents als peus de la casa del Farell, també us podrà explicar algunes històries, com la que succeí al petit cementiri de la Santa Creu de Palou, i que sota el nom, El Basilisc del cementiri de la Santa Creu de Palou, també trobareu entre d’altres llocs - com el Negundo de Talamanca - a la pàgina esmentada. L’indiscutible campió del Moianes, és el Roure del Giol, sota quina ombra s’aixoplugà fa molt i molts anys, Sant Antoni de Padua, segons el relat magnífic de l’escriptor sabadellenc Antoni Ibáñez Olivares, Oh! gentil i estimat Sant Antoni , que podreu gaudir també a http://www.guimera.info/ , tots ells amb les corresponents imatges.

Quan a les arbredes, la major diversitat és conserva encara al Moianes, així, La Fageda de Sauva Negra ,al límit de Castellcir que recorreríem anys ah, amb l’Antoni Ibáñez Olivares, i la Bruna, la gosseta fox-terrier que coneixia i estimava amb deliri aquesta terra nostra. A Collsuspina, la roureda coneguda com de la Casanova, és també un magnífic exponent d’aquesta varietat que només al Moianes te una tant plural representació; en trobareu més de rouredes, al costat mateix de Moià, prop de la casa del Prat, famosa per ser la imatge d’una firma d’embotits, a Calders , a... val a dir que no totes tenen el reconeixement que mereixerien.

El creixement econòmic representa un perill seriós per als nostres arbres i arbredes; nosaltres sabem que hi ha moltes coses que els diners no poden comprar, i passejar a la tardor damunt d’una catifa vermellosa, això si ben abrigats, per la Fageda de Sauva Negra, o per la roureda de Collsuspina o qualsevol altra, son algunes de les coses que únicament una civilització superior pot aspirar a mantenir i gaudir-ne de manera general.

La imatge de desolació que hom contempla des dels cingles del Salamó, on només un miracle pot explicar la verdor i la vida que envolten, la casa de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara, que tenim també a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, pot fer de parella amb la visió espectral que des de Rocafort ofereixen fins a Talamanca els camps i boscos cremats. També recolliríem aquesta imatge patètica.

Se’ns fa difícil creure que les causes de tanta i tanta desolació, no tenen una relació causal, amb el decandiment moral de la nostra societat, que lluny de la descreença que manifesta sentir i practicar, adora sense cap límit al déu minúscul representat en les monedes i bitllets de l’Euro.

Ara, avui, quan encara hi sou a temps programeu una sortida a les terres altes del Moianes, i gaudiu mentre us sigui possible dels seus arbres i arbredes. Dissortadament tinc el convenciment que aquesta activitat te les hores comptades.

Amb tot, com sempre, confiem amb Déu.

© Antonio Mora Vergés




Vida animal al Moianès




Em referiré principalment a les bèsties domestiques, tant les que fan funcions auxiliars dels humans, com aquelles que son objecte d’explotació, ja sigui en regim de pastura, com d’estabulació. Quan a les primeres, els gossos tenen un paper principal en la tasca de guardar les propietats, avisar als propietaris i fer tasques de control, sobretot dels ramats de bens; m’explicava el Feliu Añaños i Masllovet, que en alguna ocasió ha trobat oques, i fins un polli, en la funció de guardià d’algunes masies. Tenim moltes anècdotes amb gossos i totes fins al dia d’avui de caire positiu; a la Datzira, finca que pertany a Castellcir, els gossos venien amb nosaltres, com al Ciuro, a Santa Maria d’Oló ; el cas més excepcional el protagonitzà el gos de Bigues a Granera, que ens feu funcions de guia, i quina història explicàvem al relat justament anomenat el Gos de Nostra Senyora de Granera. Normalment els gossos s’acosten fins a nosaltres, ens oloren, i en adonar-se de la nostra qualitat de “bona gent “ ens faciliten l’accés i/o el trànsit per les terres que tenen sota la seva custodia.

De bens n’hem vist per tota la comarca, des de Berengueres al terme de Castellcir, fins al Verdaguer a Santa Maria d’Oló, en un i altre extrem, els mateixos problemes, la manca de pastures i aigua en períodes de sequera, que fa difícil la continuïtat d‘aquesta activitat, sobretot si les previsions d’augment de les temperatures s’acaben fent realitat.

Els cavalls sovintegen també al altiplà, a Tantinyà al terme de Granera; sota Berengueres a Castellcir; a la bauma del Gai a Moià; a la Rovirasa de Santa Maria d’Oló, on vàrem comprovar les habilitats de l’Antoni Ibáñez Olivares, pel que fa a les relacions amb els equins. També l’aigua i les pastures, son un autèntic problema per als qui han fet de la ramaderia el seu medi de vida.

El bestiar boví és el més habitual , i malgrat la seva aparença és extremament dòcil i fins poruc, sempre que ens ha calgut creuar una propietat en la que pasturen bous i/o vaques, hem tingut cura en respectar el seu espai, evitant provocar-los qualsevol ensurt. En les finques que es troben al costat de rieres, aquest bestiar havia fet també tasques agrícoles i de transport; només unes quantes masies: La Vinyota a Castellcir; La Rovira dels Cerdans, en terme ja possiblement de Centelles; El Rubió a Monistrol de Calders, dins de quina propietat trobem els bullidors de la Riera de Sant Joan; El Coll a Granera ; les alçades de Sant Cugat de Gavadons, a Collsuspina, prop del naixement del riu Congost, ..... sou pregats de completar la relació.

L’activitat de cria en granges, l’estabulació, te una importància creixent en la mesura que els recursos fins ara “habituals “, pastures i/o aigua comencen a faltar cada any més aviat, obligant als ramaders a suportar despeses extraordinàries, que no podran recuperar de cap manera, amb els actual preus de venda, fixats en massa ocasions en indrets allunyats, i amb altres possibilitats pel que fa a la producció. Em sobtava llegir com a professió “ transport de bestiar de morro pla “ , i la meva sorpresa anava en augment, quan em confirmàvem la creixent importància de l’altiplà com a lloc de producció d’aquesta classe de bestiar.

És vital preservar les condicions que permetin la continuïtat de la activitat ramadera, en totes les seves manifestacions, de fet la presència d’animals pels camps dels Moianes, és una senyal d’identitat particular d’aquest altiplà.

© Antonio Mora Vergés

dilluns, 3 de setembre de 2007

La clàssica Cambrils- Salou - Cambrils per la platja.


Fa ja alguns anys que ambdós poblacions estan unides per un passeig que limita en la seva major part amb la sorra de la platja; també, també per un entramat de carreteres per les que van i venen contínuament milers de vehicles en els mesos d’estiu, i fins per la línia fèrria, que inexplicablement uns i altres, volen traslladar per damunt de l’actual traçat de la Autopista-7, enlloc d’exigir [ com fora assenyat i lògic ] , el soterrament de les actuals vies, mantenint les estacions all vell mig de cadascuna de les poblacions. En deixo constància escrita als únics efectes d’acreditar l’estultícia dels actuals governs.

Començàvem la caminada damunt del pont de la Riera d’Alforja, on constatàvem la inexistència de qualsevol explicació relativa a la pesca de l’avellana. Dissortadament no és gens infreqüent que coincidint amb l’inici del plegar [ així s’anomena la tasca de recollir els fruits ], una tempesta s’endugui riera avall la feina de tot un any de bregar amb la terra. La llei en això és clara, els fruits del mar, son d’aquell que els recull, malgrat que com en aquestes ocasions això impliqui un perjudici greu a la pagesia. Explicar, fins exposar alguna imatge relativa a aquest fet no sembla gaire desassenyat, o si ?. Ens aturàvem a retratar la Torre del Port, on s’ha permès un aprofitament excessiu de l’espai a les finques colindants en perjudici de la magnificència de l’edifici i dels “interessos generals” pels que sembla, tots els governs vetllen però que no fem altra cosa que veure burlats amb l’excusa més nímia; l’absència de l’edifici del Pòsit, albirada en la contemplació de l’actual erm urbà ens posava de mal humor; saludàvem al passar al Ficus de Samà i més endavant al Pi Rodó ; se’ns trencava el cor, contemplant el buit del Tropicana que esdevindrà – en el millor dels casos – un altre edifici d’apartaments impersonal; creuàvem el pont de la Riera de Mas Pujol, on podrien també reproduir-se les explicacions relatives a la pesca de l’avellana, i ens tornàvem a deturar davant la torre de la Donzella, identificada ara com de l’Esquirol, i explicàvem davant d’un nombrós grup de persones, la tràgica història d’aquell indret; creuàvem la carretera per contemplar el reconstruït Castell de Vilafortuny, destinat avui a la celebració de banquets i festes, ens dolíem només de la decoració de la sala, on clarament es constata que no necessàriament diners i bon gust van de la mateixa mà. Tornàvem al costat del mar, i gaudíem dels pins que sortosament s’han salvat de tant i tant progrés !. No ens podíem aturar per recollir els pinyons que el vent ja ha fet caure, i que comencen a senyalar el fi de la calor; arribàvem al límit de Salou i recollíem un plànol de la costa, com a testimoni.

Ens descalçàvem i anàvem fins on trenquen les onades per iniciar el retorn a Cambrils, malgrat el dia ventós les platges s’anàvem emplenant; persones grans, algunes amb quitxalla, algunes parelles joves també amb gent menuda, i quan a la llengua una presencia aclaparadora del castellà, amb accents d’Aragó, de Navarra, de Euskadi, quan al català l’accent majoritari és el de la Terra Ferma, i val a dir que molt escadusserament – al meu judici – un xiuxiueig en francès, i/o en alemany, i poc, molt poc en qualsevol altra llengua. El camí se’ns fa feixuc, l’aportació de sorres per consolidar les platges, tampoc hi ajuda gaire. Sentim queixes de gent que diu haver patit o estar patint, irritacions i/o infeccions a la pell.

Arribem novament a Cambrils, i constatem la pèrdua – potser irremeiable hores d’ara - de qualsevol tret diferenciador entre una i altra població; ens temen que al ensems, ambdós, Salou i Cambrils, siguin repliques d’altres llocs de la costa, que s’associen ja al mal gust i a la masificació. Els noms d’aquestes poblacions us els deixo posar a vosaltres amics lectors.

© Antonio Mora Vergés

diumenge, 2 de setembre de 2007

A la recerca del Paradís, la platja de l’Illot del Torn.


Els mapes àrabs ens mostren encara com l’Illot del Torn estava separat de la platja; al segle XVIII quan Carles III, projecta la construcció d’un gran port al Delta de l’Ebre, una ciutat que possiblement hauria estat la nova Capital d’Espanya, i un canal de navegació d’Amposta a Sant Carles de la Ràpita, començat tot plegat l’any 1.780 i abandonat l’any 1.788; el nostre Illot sens dubte per l’aportació de terres i sediments , com a conseqüència de la explotació excessiva dels alzinars i del bosc en general, per destinar-ho tot plegat a la construcció de més i més vaixells, es trobava ja unit a la línia de costa, llevat de situacions de gran temporal. Avui malgrat mantenir el nom, s’accedeix a les runes de l’antic far i torre de guaita sense mullar-se els peus.

Aquesta platja pertany en la actualitat a l’Hospitalet de l’Infant, el seu accés però per la línia de costa, és complicat i difícil, i únicament la construcció d’un càmping naturista ha facilitat en alguna mesura aquesta possibilitat. L’abandonament de l’activitat d’explotació de les pedreres a la Serra de la Rojala, possibilita ara accedir-hi creuant les vies del tren a peu, aquesta acció no exempta de risc, fa aconsellable continuar per la carretera N-340, [en la que des del romans cap govern, dretes, esquerres, “oliveres” o l’arbre que menys us agradi, hi ha esmerçat ni un cèntim d’€, aprofito per felicitar a l’actual Govern per la seva inacció ] , al Coll de Balaguer trobareu a l’esquerra de carretera un camí asfaltat que us portarà fins a la platja. Per la vostra seguretat sou pregats però, d’anar fins l’entrada de la Central Nuclear , dita de Vandellòs, malgrat no existir avui aquest terme de forma autònoma, i pertànyer en virtut de la concentració municipal, a l’Hospitalet de l’Infant – està clar que associar el nom d’un poble a l’energia nuclear no dona “bona premsa”, oi?- donar allí la volta amb seguretat i entrar per la vostra dreta en l’esmentat camí asfaltat que us portarà a la platja de l’Illot del Torn.

A les darreries del primer feixisme, hi havia ja una certa tolerància vers la pràctica del naturisme, i és que malgrat banyar-se i prendre el sol sense roba, els naturistes acostumen a gaudir d’un alt nivell de vida, que els feia i el fa – més avui que en el passat – plat desitjat en aquest indret i en molts altres llocs de la costa. I no em refereixo únicament a les terres de Catalunya, sinó que la cita cal estendre-la a la resta del litoral de la península ibèrica, Portugal inclòs. Altrament avui això del “naturisme” , lliga tant i tant , amb progressisme, sostenibilitat, ecologia, oi ?. I qui en un país sota sospita constant de corrupció i nepotisme, no és vol veure relacionat amb una activitat que avui s’associa a la puresa, la bondat, la salut,..... ?

A les platges naturistes, les cameres fotogràfiques, els binocles i les persones amb roba, ells les anomenen “tèxtils”, son tant o més rebutjats que els inevitables “voyeurs”. Així practicant aquella saviesa antiga, donde fueres, haz lo que vieres , les màquines van restar dins la motxilla, alhora que vam oferir al mar i al sol, la totalitat de la nostra pell. És una experiència gratificant que recomano amb total independència de la seva edat a tothom.

De vegades quan hom fa la descripció d’un lloc i el qualifica com paradisíac, te la clara percepció, que possiblement està fent una acció que compromet justament el manteniment d’aquesta qualificació en el futur. Sou tots pregats de fer realitat allò que s’acostuma a llegir en alguns indrets. Intenteu-ho alhora que gaudir-ne amb la major intensitat, mantenir aquest caràcter de lloc “especial”, que sense cap mena de dubte, te fins a dia d’avui, la platja de l’Illot del Torn.

Des d’ara, gràcies.

© Antonio Mora Vergés

La "fadrineta" de Reus.


Ens explicava l’ermitana del Santuari de Nostra Senyora de la Misericòrdia de Reus, les dades més conegudes en relació a l’Aparició de la Verge a darreries de l’any 1.592, a la que anomenen les cròniques històriques “fadrineta” en el sentit de persona jove i lliure de compromís matrimonial; en algun lloc posteriorment s’afegeix a aquesta primera definició, que la seva presència en aquell indret era deguda, a que portava bestiar a pasturar.

Al lloc on s’alça avui el Santuari Marià que exerceix el celestial Patronatge de Reus, i d’una bona part del Baix Camp, i fins d’alguns termes municipals, assignats avui a la Comarca dita del Tarragonès, és desenvolupaven en aquelles dates tasques agrícoles, i més enllà del fet de pasturar bestiar, per part de l’esmentada “fadrineta” , era sens dubte un espai sense cap significació especial.

Segons la tradició la jove era molt pietosa, i acostumava a resar el Rosari. La tristesa del seu posat va estar en la primera Aparició de la Verge, que li preguntà per la causa d’aquest estat, i la jove contestà que la causa de la seva aflicció, era l’alt nombre de persones que morien a conseqüència de la pesta.

El text dels Goigs a llaor de la Mare de Déu de la Misericordia, explica de forma alhora planera i precisa, coincidint en tot amb la tradició, el desenvolupament dels fets que des de la primera Aparició, portarien ràpidament a instituir el culte a Nostra Senyora, sota l’advocació de Misericòrdia; el pas dels segles no tant sols ha consolidat aquesta devoció, sinó que clarament l’ha fet expandir més enllà de l’àmbit del Baix Camp, i àdhuc de la terra Catalana :

Vés a Reus i dóna’ls compte
De que en carn mortal m’has vist
i que un ciri encenguin prompte
Al davant de Jesucrist
I veurà desaparèixer
De la pesta el gran terror

Les autoritats eclesiàstiques i civils de Reus, no cregueren en un primer moment a la “fardrineta” que va tornar encara més trista a explicar-ho a la Senyora, que per tal que pogués demostrar de manera fefaent l’Aparició :

En ses galtes una rosa
Li estampàreu al moment
I altra volta en camí es posa,
Complint vostre manament;
El prodigi o bé el miracle
No podia ésser major

En aquesta segona ocasió, fou creguda i s’encengué de nou el ciri davant el Sant Crist de la Prioral de Sant Pere, on puc confirmar que crema avui encara. La pesta va anar minvant.

Per especial deferència de l’ermitana – El Cambril únicament es deixa visitar desprès de les celebracions litúrgiques - vàrem poder veure la imatge de la Misericòrdia, i constatar el fervor dels reusencs vers la seva Senyora, que es manifesta en la constant ofrena de ciris, que en prevenció d’incendis cremen a l’entrada del Santuari.

Ens explicaven encara dues històries en les que la intervenció de la Verge ha permès fer realitat allò que a la ciència mèdica semblava del tot impossible :

El cas d’una família que dia rera dia, abans d’anar a veure a la mare ingressada a la U.C.I i desnonada pels metges, renovaven davant Nostra Senyora de la Misericòrdia, amb un ciri i una pregaria, la petició del retorn a la malalta de la salut i la vida . I la constatació d’aquest prodigi en la visita de tota la família – la mare inclosa – ara per donar gràcies amb un ciri i una pregaria.

I aquella infermera de quiròfan, que comprova regularment que situacions com l’anterior, esdevén la norma i no l’excepció, i necessita agrair a la Misericòrdia que avui encara, es facin realitat aquelles paraules que recullen els Goigs :

Si un favor algú us demana
Tot seguit li aconseguiu;
Sempre, oh Verge sobirana,
Nostres supliques oïu;
De les gràcies tresorera
Vos ha fet nostre Senyor

Puix sou Vós la nostra Mare
I ho teniu en gran honor :
Verge de Misericòrdia,
Mireu-nos amb ulls d’amor.

Amics lectors, que la Misericòrdia ens tingui sempre també a nosaltres, sota el seu mantell protector.

© Antonio Mora Vergés

El Pósito de Cambrils



Avui topem encara en la petita toponímia local de Cambrils amb una plaça anomenada del Pòsit , la trobem un cop superat el Passeig del Port, endinsant-nos per carrer de Pescadors. El lloc és avui un erm urbà quina destinació actual com a zona d’aparcament s’adiu malament amb el seu nom. Les persones nascudes a Cambrils en el decurs del segle XX, no saben explicar-se la seva història i fins la d’aquesta població, sense una continua referència a l’edifici que emplenava aquesta superfície.

Mercat del peix, magatzem d’estris per als pescadors, escoles públiques de nens i nenes, com pertocava a l’època, cinema, espai lúdic i cultural per a grans i menuts, en la seva ala lateral esquerra vist des del carrer de Pescadors, s’instal·larà l’any 1.974 un lloc de menjar, de nom ,El Pósito, que donarà servei tant als propis pescadors en les hores de subhasta, com als cada cop més nombrosos turistes, primers nacionals i desprès d’arreu del món, als que atreu d’aquesta nostra terra, el mar i el sol, però també la gastronomia, la història , i la fesomia de naturalitat, ells en diran “tipisme” , d’aquell Cambrils, que viu només en el nostre record; en la darrera etapa El Pósito, que farà obres de consolidació de l’estructura de l’edifici, amb les conseqüents despeses i augment del lloguer, cedirà una part del seu espai per a fer un mercat municipal. Tot d’una superat ben just l’inici del segle XXI, coincidint amb el venciment de les concessions als paradistes, es declara l’edifici en ruïna imminent, i se’n fa el desatllotjament a corre-cuita, tant dels venedors del mercat, com de El Pósito , quina relació contractual era de lloguer, i no de concessió administrativa. En l’enderroc caldrà fer-hi intervenir maquinaria especial per desmuntar l’estructura particularment reforçada que encabia a l’establiment de menjars, que malgrat haver estat desnonat sense cap compensació econòmica, s’ha creat al llarg dels anys, una bona fama que l’acompanyarà en endavant.

La decisió de l’enderroc va comportar un rosari de greuges, que caldrà resoldre en els anys a venir; potser la reversió si com sembla hi han intencions de fer-hi alguna actuació, potser l’acord amb els perjudicats, potser les accions legals que pertoquin en via judicial, civil, contenciosa i qui sap si penal.

Sortosament, dins de la desgràcia, tenim encara El Posito ; un local al número 23 del carrer de Pescadors, quasi davant per davant de la primera ubicació; un segon local més espaiós a la Plaça Mossèn Joan Batalla, molt proper al Parc dels Pescadors, on en els mesos d’estiu us atendran des de les 13,00 i fins les 24,00 hores.

Passejant per Reus – es cosa que s’ha de fer si esteu per la Costa Daurada - , vaig veure un cartell al tram final del carrer del Vidre, just quasi amb la Plaça del Mercadal, al cor de la capital del Baix Camp, i una de les places més – sinó la que més – castellera d’arreu del món, on s’anunciava una propera obertura d’un local de El Pósito. Esperem també poder gaudir d’aquest nou establiment en alguna visita futura.

El secret de la casa és senzill : bon menjar, tracte professional i preu ajustat; amb aquestes eines han pogut superat l’enderroc de l’edifici del Pòsit de Cambrils, i fer-se un nom – un bon nom – en aquest àmbit tant i tant competitiu de la gastronomia de qualitat. Venen ara els reptes d’ajustar tant com sigui possible, els costos a la demanda ; oscil·lant, desmesurada i caòtica dels mesos d’estiu, i ajustada potser en excés, en els períodes d’hivern.

No dubtem que l’equip humà de El Pósito, superarà també aquesta exigència i amb seny i mesura, consolidaran el seu creixement i faran possible que puguem gaudir del seu bon fer, en més i més llocs de la nostra geografia.

Podeu visitar la pàgina http://www.elposito.com/ , i sou tots pregats de fer-me arribar qualsevol fotografia de l’antic edifici.


Des d’ara, gràcies a tothom.

© Antonio Mora Vergés

La Torre de la Donzella.


Actualment se la coneix com la torre de l’Esquirol, i rep també aquest mateix nom la platja que hi ha davant de l’edifici, tot i formar una extensió d’arena sense solució de continuïtat amb la platja dita de Vilafortuny, que limita ja amb la veïna Salou.

Us caldrà imaginar aquest indret l’any 1285; el barranc de Maspujols, avui sec, anava curull d’aigua, i havia anat conformat un petit delta, que separava – aleshores si – les platges del Cavet i la de la torre de vigilància litoral, que rebria ben aviat la denominació que dona títol a la història.

La Baronia de Vilafortuny pertanyia a la Corona, i sota aquesta dependència va continuar fins l’any 1.391, en que fou adquirida per la Mitra de Tarragona.

Les torres de vigilància litoral, conformaven un sistema d’observació i prevenció, tant d’atacs de pirates i/o sarraïns, com del contraban i/o tràfic de matèries en perjudici de la Hisenda Reial. En trobem almenys una davant el port de Cambrils, fagocitada quasi pels edificis veïns, mercè a l’excessiva permísivitat dels diferents Ajuntaments d’aquesta població, mancats absolutament de la més mínima sensibilitat vers els elements del patrimoni històric, que donàvem a Cambrils una certa “personalitat” enfront d’altres ofertes de sol i platja. A tocar quasi de la carretera N-340 hi ha un notable exemplar de torre, en la que s’aprecien ja les senyals de l’abandó i al vandalisme; passada la riera de Maspujols, integrada avui en un habitacle, trobem una tercera torre; fins al terme de les Borges [ Torres ] del Camp, arribaven els senyals de qualsevol mena, que s’emetien des del costat del mar, i és fama que mitjançat aquest sistema de torres, els sarraïns salvaven la serralada de Prades, i creuaven l’actual comarca de les Garrigues, fins arribar a les Borges [ Torres ] Blanques, i des d’allà a la capital de la Taifa, Larida.

El regne àrab de Menorca, que pagava paries a la Corona, va ser fins a la seva definitiva capitulació, el darrer refugi de la intel·ligència, l’art i la cultura; val a dir però, que també del contraban.

En Tomeu d’Alaior,[ Ascaions ] havia fet relació amb el Manel, que vivia amb la seva esposa Maria i la filla Fàtima, a la torre de vigilància que s’alça avui encara prop de la sortida al mar de la riera de Maspujols; malgrat haver-se manifestat com a cristians – a la forçà et pengen – els residents a la torre, de procedència morisca , aprofitaven el seu aïllament per continuar practicant la seva fe en Allah, i en aquesta pràctica, pregant agenollats a la sorra de cara al matí, els havia trobat en una ocasió el Tomeu, que va explicar-los que havia tingut un problema i li havia calgut arribar-se fins a la costa catalana, més propera en aquell moment que la de l’illa de Menorca. Ben aviat l’amistat va permetre fer-se confidències, i el Tomeu, va guanyar-se la voluntat del Manel, en la seva tasca, d’entrar a la nit, un cop al més fins al petit delta de la Riera de Maspujols, on descarregava la seva barca de l’or i la plata, que aprofitant el mateix llit de la riera transportarien a cavall fins a Maspujols, dos homes que simulaven transportar canyes de riu que s’aprofiten avui encara en alguns conreus de l’horta. El material entraria finalment un parell de dies més tard a Reus, amagat sota una carrega de llenya que els burots deixaven passar sense cap despesa. La destinació final, era la joieria d’un dels millors orfebres del regne, el jueu Josep Pelach, que així burlava el rígid control que la Corona exercia sobre aquests materials.

Amagar la bonança econòmica és tasca difícil, i els bonics vestits que el Tomeu regalava a la Fàtima, van fer créixer el desig del Baró de Vilafortuny vers la jove, que havia donat ja paraula de casament al D’Alaior.

Un mal dia, el Baró va arribar-se fins a la torre, i va fer saber al Manel que volia exercir el seu dret de senyor amb la Fàtima; des de la torre, l’atemorit pare, va manifestar-li que en la seva funció de vigilància depenia directament de la Corona, i no pas de la Baronia, i que presentaria queixa al Rei nostre Senyor d’aital mal propòsit. El Baró, va dir-los que tornaria amb homes armats per fer la seva voluntat, i que en acabar li complauria molt tallar-li la llengua.

Aquella nit justament el Tomeu arribava amb el seu carregament, i un cop enllestida la feina, va anar fins a la torre, on li van explicar les intencions del Baró de Vilafortuny. Tant bon punt va sentir-ho va ordenar que la barca, anés fins al vaixell i tornes amb la resta d’homes.

Només la lluna va tenir un pressentiment de la tragèdia que estava a punt de succeir; el Tomeu i els seus 10 homes, emparats en la foscor van escalar les parets del Castell de Vilafortuny, van degollar els 3 homes de guàrdia, i van donar mort en el seu propi llit a l’infame Baró. Feta la feina, van tornar a la torre, i van pregar al Manel, la Maria i la Fàtima, que marxessin amb ells cap a Menorca. Els habitants de la torre no van voler marxar, i abans de la sortida del sol, els illencs llargaven vela.

La Corona va instruir un procés on foren interrogats tots els masovers, els lliures, els vassalls i serfs , i en el que també acabarien participant el Manel, la Maria i la Fàtima; ben aviat els mals usos que practicava el Baró difunt, foren de general coneixement, i justament el fet que la Donzella de la Torre, no hi hagués estat sotmesa , la va fer la sospitosa principal.

En aquella època els interrogatoris s’assemblàvem molt als del darrer feixisme; cops, càstigs, privacions, vexacions, i finalment la confessió de l’amor al Tomeu d’Alaior, les seves vingudes ocasionals, i l’acceptació de que fou justament el seu enamorat qui dugué a terme, l’assalt i mort del Baró i els seus homes.

El Rei atendria finalment la queixa , i donaria la raó al Manel quan a la seva dependència de la Corona; el temps però havia fet la seva via; proper ja el final del segle , Menorca havia caigut definitivament en mans cristianes; el Tomeu havia mort defensant el port de Maó, la Fàtima havia donat terra, prop de la torre que tothom coneixia ja com de la Donzella, al Manel i la Maria, a la manera àrab, enterrats de costat i mirant a la Meca.

La Fàtima moriria també en aquella torre, i les seves restes serien enterrades prop de les dels seus pares, seguint el mateix ritual.

El Castell de la Baronia de Vilafortuny i el seu terme, com la resta de la costa catalana, rebrien els segles XV i XVI, greus atacs de pirates; això faria abandonar progressivament aquestes terres, als pocs pagesos que poblaven la contrada. Això esborraria de la memòria col·lectiva la història de la torre de la Donzella, que en reedificar-se es dedicaria a d’altres usos.

Vilafortuny, com Cambrils i Salou, revifarien des de la meitat del segle XX, amb l’arribada del turisme de masses.

Només hem guanyat en quantitat .

© Antonio Mora Vergés