dijous, 28 de juny de 2007

Viatge al país de les tines

“una bona anomenada és millor que un bon perfum “ Coh 7,1, aquest pensament el trobeu recollit en multitud de texts ,i està també en l’essència dels qui anomeno sherpas en els meus relats; no pertanyen certament al poble del Nepal que habita a les zones altes de l’Himàlaia, mundialment coneguts per llur participació en expedicions i estudis, i que son de fet els autèntics guardians del cim del món.El que els fa mereixedors d’aquesta qualificació és la suma dels seus coneixements del nostre país, i l’amor manifest que senten vers la nostra terra. De guies se’n troben per tot arreu, trobar un sherpa és una empresa quasi impossible.

Havíem convocat una sortida pel diumenge 11 de març des de http://www.moianes.net/ justament amb el títol que encapçala aquesta història; del País de les Tines, n’hem escrit abastament, i sortosament se n’ha fet ressò la pàgina esmentada, el Diari de Sabadell, el setmanari La Forja de Castellar del Vallès, el Breny de Sant Vicenç de Castellet, La Tosca de Moià, El Balcó de Vacafrisses i com a mínim les pàgines http://www.relatsencatala.com/ , http://www.guimera.info/ , http://www.joescric.com/, Manresainfo , i algun altre mitjà.

Començàvem el nostre recorregut des del quilòmetre quatre de la carretera del pont de Vilomara a Rocafort, ben aviat veiem des de l’alçada les tines de la Bleda :






que causaven una gran impressió als nostres convidats, a menys d’un quart d’hora el conjunt de l’Escudelleta :




amb les seves onze tines deixava quasi sense alè a la major part de membres del grup, continuaríem però amb la nostra contemplació a distància fins arribar al conjunt de les tines del Ricard :



aquí l’entusiasme es desfermaria i com nens petits senties exclamar, mira !, mira !, en el darrer tram fins a la casa del Flaquer veuríem encara algunes tines més.




La casa des de la nostra darrera visita està més malmesa, els vàndals, la tribu que augmenta de nombre de dia en dia, n’ha fet un lloc de concentració, constatem el menyspreu per la història de la casa, i del nostre país. Fins quan durarà aquesta lamentable situació ?.
Esmorzem al costat de les tres tines exemptes contemplant el llorer que resisteix el pas del temps, l’abandó i les humiliacions.

En la tornada baixem fins al conjunt de l’Escudelleta que esdevé objectiu de totes les màquines de retratar, primer el conjunt de quatre, desprès les tres que tenen l’accés des de dins de la barraca i les tres que el tenen a l’aire lliure, i finalment l’onzena que es buidava des d’una edificació a la que el nom comú de “barraca” no li fa justícia ; continuem pel camí fressat que ens portarà fins al conjunt de la Bleda, en el que no costa gaire intuir l’ús que en feien els darrers rabassaires, en el seu anar i venir de les terrasses on conreaven la vinya. En aquest darrer grup de tines expliquem per enèsima vegada el procés que es seguia fins omplir els bots o botes que a lloms de bèstia arribarien fins al Pont de Vilomara i/o a Rocafort.

El fruit de la vinya era transportat fins a les tines, on es procedia a trepitjar el raïm, el que es feia sobre una graella de fusta o brescat, que encaixava damunt les darreres filades de cairons de rajola vidriada que estaven enretirades un 15 cm, el vi emplenava la tina i desprès de la fermentació, podia transportar-se dins les bótes, on faria un període de repòs previ al seu consum.

Intentaré introduir una imatge gràfica en el relat a mes de la selecció de fotografies que com sempre farà de forma magistral el Tomás Irigaray López.




Feta l’explicació que va seguir un nombrós nombres de persones, tornem al camí ample que agafàvem hores abans, i ens arribem fins a l’aparcament.

En el comiat, agraïments i noticies : Al Joan Moliner, el nostre sherpa per les terres de les Valls del Montcau, el reconeixement – una vegada més – pel seu esforç, particularment avui, que tenia compromisos familiars, que esperem així pogut conciliar amb la direcció d’aquesta sortida matinal, als amics de Castellar del Vallès, Lluis i Jaume, aquest darrer , sherpa per les terres de l’Alt Vallès, on em va portar fins la Porta del Cel.
Quan a les primícies informatives, el Tomás treballa en la edició d’un curt “ Viatge al País de les Tines” al que el Santiago, músic de professió posarà el so escaient.

Us mantindrem informats !

(c) Antonio Mora Vergés