dimecres, 18 d’octubre de 2017

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA TORRETA. PARRÒQUIA DE SANT FELIU DE LLUELLES. MONTMAJOR DES ÉGLISES. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

Retratava l’església de Santa Maria de la Torreta, sufragània de la parroquial de Sant Feliu de Lluelles, al terme de Montmajor, a la comarca del Berguedà jussà, de la que ens diu el mapa de patrimoni que havia estat capella de la casa Cortielles de Navès. Hi ha unes imatges de la Mare de Déu i dos sants que són modernes. Sembla possible que l'antiga imatge romànica de la Mare de Déu es trobi entre el fons d'imatges del Museu Episcopal de Vic, però no es sap exactament quina és. És una petita capella de planta rectangular, coberta amb teulada a doble vessant i amb la façana i porta principal orientada a ponent.


Davant la porta s'aixeca un porxo cobert amb teulada a doble vessant i suportat amb dos pilars de pedra i tancat per un petit mur a modus de bancada. Anteriorment la teulada del porxo era d'una vessant. La porta és adovellada amb una motllura a l'extrem de les dovelles de forma semicircular, possiblement feta en alguna reforma al segle XIV o XV. Al carener damunt la porta hi ha un campanar d'espadanya d'una sola esqueixada d'arc de mig punt i amb una campana petita; a la part superior hi ha una creu de ferro. Al mur de l'esquerra (sud) sobresurt un cos rectangular on es troba la sagristia. A l'interior es pot veure l'obra de pedra amb carreus de mida molt gran i disposats de forma molt regular.


La nau és coberta amb volta de canó apuntada, amb el presbiteri rectangular i amb una petita finestra d'arc de mig punt i decreixent cap a l'exterior. El terra és fet de rajols de ceràmica i alguns encara conserven dates de la seva fabricació (al segle XVI), ja que es van conservar els rajols que estaven en bon estat. Hi havia un altar de pedra sorrenca que estava partit per la meitat i en mal estat, i es optar va substituir-lo en fer la remodelació, per un altra de granit nou. L'antic es troba davant de l'església. A les parets laterals interiors hi ha penjats tots els exvots. A la sagristia hi ha una calaixera i s'ha guardat la lipsanoteca que es va troba al 1997. A l'interior es conserva una imatge de la Mare de Déu, possiblement de finals del barroc, molt repintada i amb poc valor artístic.

A la propera comarca del Solsonès, designava com ‘des Églises’ el terme de Pinell, aquesta denominació li escauria també a Montmajor, oi?.

Us deixo la llista - que intueixo incomplerta - de les esglésies i capelles de Montmajor, indicant a quina parròquia pertanyen :

Sant Andreu de Valielles. Anteriorment fou església sufragània de Busa i més tard de Sisquer. En l'actualitat és una capella particular que depèn de la Parròquia de la Vall de Guixers.

Sant Andreu de Gargallà. Parròquia de Gargallà.

Sant Esteve del Pujol. Parròquia del Pujol de Planès.

Santa Maria de Sorba. Parròquia de Sorba. Hi ha el Martyrium de Sant Eudald


Sant Feliu de Lluelles. Parròquia.


Santa Maria de Preixana, sufragània de Sant Feliu de Lluelles

Sant Jaume dels Bancs (o Boixadera dels Bancs). Anteriorment era sufragània de el Cint. A l'enclavament de Comaposada
.

Sant Jaume de Codonyet. Església sufragània de Sorba.

Sant Julià de Pegueroles (Navès). Antiga sufragània de Pegueroles. Està en runes.

Sant Martí de les Canals de Catllarí, a Catllarí. Antiga sufragània de Llinars.

Sant Martí de Correà. Parròquia de Correà.

Sant Martí de Pegueroles (Navès). Antiga parròquia. Actualment no és apta per al culte.

Sant Martí de Tentellatge (Navès). Sufragània de Sant Feliu de Lluelles.

Sant Miquel de Comaposada. Antiga sufragània de Correà, a l'enclavament de Comaposada.

Sant Miquel de Sorba. És una capella particular.

Sant Salvador de Coll s'Alzina. Antiga sufragània de Correà en runes.

Sant Sadurní de Montmajor. Parròquia de Montmajor.


Sant Sadurní del Castell de Montmajor. Antiga església del Castell de Montmajor.

Santa Bàrbara. Capella particular de la masia la Sala de Llobets.

Santa Creu. Antiga sufragània de Montclar.

Santa Magdalena, anteriorment Sant Serni de Fígols. És una sufragània de Gargallà.


Santa Margarida, capella particular de Tentellatge, en runes.

Santa Maria d'Aguilar. Antiga sufragània de Sant Feliu de Lluelles.

Santa Maria del Querol. Antiga parròquia i posteriorment sufragània de Montmajor. Actualment està en runes.

Ermita de Santa Maria dels Torrents.

Ermita de Santa Maria de la Torreta. Sufragània de Sant Feliu de Lluelles.

Capella dels Sants Metges. De la casa les Cots de Correà.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

dimarts, 17 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES DE SANT FELIU DE GUIXOLS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA. L’EMPORDÀ JUSSÀ. GIRONA. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s¡’aixecaven en el períodes la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials o rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

ANAR A ESTUDI és un excel•lentissim treball que esperem tingui continuïtat en altres comarques de la geografia catalana :
http://arxiversdelbaixemporda.blogspot.com.es/p/blog-page_24.html

De SANT FELIU DE GUIXOLS trobava :


col•legi Cor de Maria. Aquest centre, fundat a la ciutat l’any 1865, és hereu de l’escola de nenes de les Beates Blanques, presidides per Maria Joaquima Geli, en funcionament des del 1845. Col•lecció Espuña-Ibáñez. Autor: desconegut.

Col•legi Sant Josep.

Escola Gaziel

Col•legi de les Carmelites


Liceu Abat Sunyer


Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vareu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LES MERCEDÀRIES MISSIONERES DE BERRIZ A SITGES. EL GARRAF. CATALUNYA

Quan començàvem la recerca sistemàtica dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, havíem recollit ja una bona part dels edificis que s’aixecaven en el període de la Mancomunitat, i posteriorment per la Generalitat durant la II República. Teníem clar però, que l’ensenyament a Catalunya s’iniciava molt abans, i que ho feia en bona mesura a l’ombra de l’església catòlica, recordeu el doble significat del molt ‘escolà’ en la nostra llengua, oi?. Bona part de les cases rectorals de Catalunya aixoplugaven escoles parroquials ; rectors i/o vicaris ensenyaven les primeres lletres a la mainada, vindrien més tard les ordes religioses que atendrien separadament nens i nenes, i quan a reivindicació de l’ensenyament era un clam generalitzat, el ESTADO es posava a la feina, ho feia però de forma defensiva – per eliminar la influencia de l’església- més que per la convicció de que l’educació ÉS UN DRET CIUTADÀ.

A la pàgina https://www.facebook.com/search/posts/?q=efem%C3%A8rides%20sitgetanes llegia :

16 OCTUBRE

Tal dia com avui de 1911 començava a funcionar el col·legi de les Mercedàries Missioneres de Berriz

No en trobava dades de la seva historia a Sitges.

Si un parell de referències :

Altament important ha estat la presència de la comunitat de les mares Mercedàries de Berriz, les quals es van dedicar a la docència. En el convent que ocupaven, una àmplia extensió de terreny que anava des del carrer Francesc Gumà fins al de l’illa de Cuba, amb capella inclosa, on hi van rebre la Primera Comunió, un bon nombre de nenes i nens que avui passegen l’honrosa categoria d’avis.

I, a : http://www.sitges.cat/.../el_prego/prego_de_jordi_barrach

La irrupció de les noies de les Mercedàries a la nostra escola va ser un terratrèmol emocional. En dos sentits. El primer: tenir aquelles companyes de cabells llargs, pits i agné a la cara ens motivava encara menys per prestar atenció a les classes. El segon: amb elles van venir les monges.

Unes monges petites que, salvant una excepció, tenien la mà més llarga que els nostres estimats capellans.




https://photoeditor.polarr.co/


Teniu més dades de la presència de les Mercedàries de Berriz a Sitges ?. Quan van arribar?. Quan van deixar la docència?. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , on podreu trobar a dia d’avui més de 1200 entrades ; recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MONT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Em deixaven un missatge des de Efemèrides Sitgetanes, en el que em diuen que un dels col·legis més duradors que hi hagué a Sitges durant el segle XX va ser el de les monges mercedàries.

D'origen català, l'orde la de Mare de Déu de la Mercè fou fundada a Barcelona al principi del segle XIII per sant Pere Nolasc i tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l'islam. En les dècades següents a la seva creació, l'orde fundà nombrosos convents a Catalunya i s'estengué per França, Portugal i Espanya.

L'any 1909 un grup de mercedàries procedent del convent madrileny de Juan de Alarcón fundaren una comunitat a Sant Pere de Ribes. L'estada de les monges a la població veïna fou, tanmateix, molt curta. Només havien passat dos anys i escaig quan les religioses decidiren abandonar la seva residència ribetana i traslladar-se a Sitges per crear un convent de clausura i posar en marxa un col·legi dedicat a l'ensenyança de noies. Amb aquest objectiu, les mercedàries adquiriren el xalet Tehigli, una torre amb jardí que estava situada a la carretera de Barcelona, davant mateix de l'estació del ferrocarril. Un cop obtinguts els permisos per part de l'Ajuntament -que posà totes les facilitats perquè les religioses s'establissin a la vila-, el setembre de 1911 es feren un seguit de reformes a l'edifici i el mes següent ja s'iniciaren les classes.

Les primeres mercedàries vingudes a Sitges per endegar el col·legi foren vuit, al capdavant de les quals hi havia la comanadora Carmen de Jesús de Meer i de Rameau, que aleshores comptava seixanta anys. D'origen noble, s'havia format al convent Juan de Alarcón, on des del seu ingrés i posterior pronunciament de vots havia anat ocupant responsabilitats de progressiva importància, fins a esdevenir superiora de l'orde. A més de la mare Carmen de Jesús, la comunitat original estava integrada, entre d'altres, per les religioses M. Teresa Cid, Carlota Santos, Ana Segovia, Paula Lorenzo i Ángeles Ortega. Posteriorment, en les dècades de 1920 i 1930, també en formarien part M. Antònia Ballester, Encarnació Muñoz i Pilar Franquet. Les dues primeres havien nascut aquí i la tercera, tot i ser originària d'Ulldemolins, no es va moure mai del convent de Sitges des que hi va ingressar als vint-i-un anys. Durant prop de mig segle impartí classes a diferents generacions d'alumnes i acabà convertint-se en una autèntica institució.

Amb l'arribada de les mercedàries, la vila tingué durant un temps dues escoles religioses dedicades a l'ensenyança de noies. Però quan el 1913 tancà el col·legi de les concepcionistes -que funcionava des de mitjan segle XIX-, moltes de les famílies que fins aleshores havien educat les seves filles en aquell centre optaren per matricular-les a les mercedàries. La creixent demanda obligà les monges a ampliar el col·legi i a construir-hi una capella, que fou edificada a la banda oest -amb entrada per la carretera- entre 1916 i 1918. Així mateix, a partir de 1926 l'escola oferí un nou servei amb la inauguració d'una classe de pàrvuls integrada exclusivament per nens.

Fins a l'any 1936, el col·legi de les mercedàries funcionà en règim d’ensenyança elemental. Les nenes s'incorporaven a l'escola amb cinc o sis anys -abans de fer la primera comunió- i en sortien generalment entre els dotze i els catorze, edat en què la majoria d'elles es veien obligades a abandonar els estudis per posar-se a treballar. En els primers temps, pel preu de cinc pessetes mensuals, les alumnes de les mercedàries rebien classes de gramàtica, cal·ligrafia, matemàtiques, "labors", etc. També s'impartien classes especials, en les quals es donaven nocions de francès, solfeig, piano, dibuix, pintura i mecanografia. Aquestes assignatures no estaven incloses en la quota de la classe general i costaven unes altres cinc pessetes al mes. Això pel que fa a les alumnes externes. N'hi havia algunes, però, que estaven acollides a mitja pensió i que pagaven cinquanta pessetes mensuals per la manutenció, la classe general i una assignatura especial que escollia la mateixa alumna.

Altrament, dins el mateix col·legi hi havia una aula unitària que rebia el nom de classe de sant Josep i en la qual s'impartien classes gratuïtes a aquelles noies les famílies de les quals no tenien recursos econòmics. Les alumnes de sant Josep entraven i sortien cinc minuts abans que la resta i ho feien, també, per portes diferents. La classe de sant Josep, que no sempre fou ben vista per alguns sectors de la població, desaparegué els anys cinquanta.

El juliol de 1936 les mercedàries marxaren de Sitges i no hi tornaren fins a l'acabament de la Guerra Civil. En esclatar el conflicte, les dependències del col·legi i del convent foren convertides en quarter general de les Milícies Antifeixistes, les quals, abans de confiscar l'edifici, el saquejaren completament i destruïren tots els objectes de culte i les imatges que hi havia en el seu interior.

La postguerra i l'arribada de les mercedàries missioneres de Bérriz

Les dificultats econòmiques amb què es trobaren les religioses per tirar endavant el col·legi a partir de 1939, les portà a demanar ajudar a una altra branca mercedària que no era de clausura: l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, fundat uns anys abans en aquella localitat biscaïna per Margarita López de Maturana. Les monges que llavors es trobaven a Sitges hagueren d'escollir entre romandre com a religioses de clausura i continuar vinculades al monestir Juan de Alarcón de Madrid, o bé integrar-se a l'Institut de Mercedàries Missioneres de Bérriz, que el 1940 assumí la direcció de l'escola de Sitges -entre les que triaren la segona opció hi hagué la mare Pilar Franquet. Des d'aquell moment, totes les superiores o prefectes foren nomenades des del col·legi mare de Bérriz. Entre les primeres, cal esmentar Pilar Jàuregui, Asunción Zabala i Pilar Eguren; més endavant també ho foren Carmen Iguain i Consuelo Benac.

Les mercedàries de Bérriz donaren un nou impuls al col·legi i fomentaren la creació de diverses associacions, entre elles la Juventud Mercedaria Misionera, que organitzava festivals escolars en els quals es recollien fons per a les missions. Durant força anys funcionà també el "ropero", on cada dijous assistien alumnes i exalumnes que es dedicaven a confeccionar paneretes per a nounats. S'organitzaven, així mateix, funcions teatrals, tómboles i exposicions de treballs diversos. Al marge d'això, hi havia unes diades especialment assenyalades. Les més importants eren la inauguració del Curs Missional -el 17 d'octubre-, el dia de l'onomàstica de la mare prefecta, el dia de la Mercè i el festival de fi de curs, en què es lliuraven els premis a les alumnes.

En el anys cinquanta, amb l'ampliació del programa d'estudis, les alumnes ja pogueren cursar el batxillerat elemental i laboral i també cursos de secretariat i comerç. El col·legi estigué actiu fins a 1972, quan les religioses decidiren vendre l'edifici. El curs següent les alumnes de les mercedàries s'incorporaren a l'Escola Pia -que esdevingué un centre d'ensenyament mixt- i algunes de les monges passaren a ser-ne docents.

(Roland Sierra, L'Abans de Sitges, Editorial Efadós, El Papiol, 2005)


IN MEMORIAM DEL QALAT DE SALLENT. PINELL DÉS EGLISES EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Retratava les restes del qalat àrab que esdevindria castell de Sallent, del que resten únicament el basaments, i la meitat septentrional de la Torre de pedra de planta circular situada al cim d'un turó, damunt l'església de Sant Jaume.

La torre té una alçada d'uns 11 metres i està dividida en tres nivells. El nivell inferior no té cap cambra, es massís; al primer nivell es trobava la porta, de la qual es conserva el muntant dret, i al segon nivell hi ha una espitllera. El parament és de grans carreus ben escairats fent filades regulars.


El pla on es troba la torre estava fortificat i encara es conserven algunes restes de la muralla.


No s’endevina des d’aquí la ubicació de cap edificació similar amb la que aquesta torre pugues establir comunicació, i alhora que el bosc s’ha ensenyorit quasi totalment del territori, la solitud de la contrada és colpidora.

El Solsonès tenia 16.182 habitants al cens de 1857, i 13.313 a darreries de l’any 2016. La comarca ha perdut un 17.73% de la seva població

Solsona tenia 2.671 habitants al cens de 1857, i 8.914 a darreries de l’any 2016. La capital comarcal augmebtva en un 333,73% la seva població

Pinell des Églises tenia 1.142 habitants al cens de 1857, i 213 a darreries de l’any 2016. Pinell ha perdut un 81,35 del seu cens, com la majoria de les poblacions de la comarca del Solsonès.

Si el despoblament de la Catalunya interior es pot revertir, únicament serà possible fer-ho des d’una República catalana.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

IN MEMORIAM DE LES ESCOLES PARROQUIALS AL TERME DE L’ESPUNYOLA. EL BERGUEDÀ JUSSÀ. CATALUNYA

La rectoria de Sant Pere de l'Esgleiola, al terme de l’Espunyola, a la comarca del Berguedà jussà, està situada sobre un tossal rocós, i adossada al mur de llevant de l'església.

La casa consta de planta baixa, primera i sotacoberta, la teulada és a dos vessants amb el carener paral•lel a la façana principal que obre al sud, a la plaça que hi ha davant l'església i la rectoria.


Actualment es troba en ple procés de reforma. La casa presenta almenys dues fases constructives, una primera estructura més petita, que a la façana sud és clarament identificable ja que hi podem veure la cantonera que n'assenyala el límit; era conformada per murs de pedra desbastada de mides i formes irregulars i unes grans cantoneres de pedra picada i polida; les obertures a la façana principal estaven distribuïdes en tres eixos verticals i simètrics, a planta baixa la porta al centre i una finestra a cada costat, i a planta primera tres balcons, totes les obertures emmarcades amb maó massís als muntants i en llinda, col•locat a plec de llibre formant arcs rebaixats. Posteriorment, la casa s'amplia sembla que pel costat nord, fins al límit amb la sagristia, i cap a llevant; es tracta d'una estructura feta ja amb cantoneres de maó massís, i les obertures amb muntants també de maó i llinda plana de ciment encofrat, algunes han estat realitzades o modificades actualment arran de la reforma que s'hi està duent a terme. Abans de la reforma l'angle sud-est d'aquesta ampliació era coronat per un terrat. Els murs del costat de ponent de la casa són els de l'església, en ells hi podem observar diferents tipus de parament, resultat també de les diferents fases constructives de l'església.

Va exercir com escola en algun moment de la seva història ?.
El sostre demogràfic de l’Espunyola s’assolia al cens de 1857 en que es comptaven 693 ànimes.

Al terme trobem les parròquies del Cint, L'Esglesiola, L'Espunyola, Mare de Déu del Bosc, Sants Metges, Els Torrents. Ens agradarà rebre les vostre aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/sant-serni-del-cint-lespunyola-el.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2011/09/sant-pere-de-lesgleiola-lespunyola-el.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/02/sant-climent-de-lespunyola-el-bergueda.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/11/mare-de-deu-del-bosc-lespunyola-el.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/els-sants-metges-del-tossalet-de.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/10/santuari-de-la-mare-de-deu-dels.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/06/record-del-paradis-terrenal-els-pantans.html

Ens cal la col•laboració ACTIVA de TOTS ELS CATALANS a l’email coneixercatalunya@gmail.com en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista; m’explicaven que d’existir la relació està en algun arxiu depenen de l’administració espanyola que es negava a retornar-lo a Catalunya. A https://issuu.com/1coneixercatalunya en tenim quasi 1200 de recollides, una mica més d’un terç de les més de 3.000 que comptem hi havia en aquella època.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

EL PUIT I L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE LA MARE DE DÉU DEL REMEI. PARRÒQUIA DE SANT CLIMENT. PINELL DES ÉGLISES. LLEIDA. CATALUNYA.

Seguíem fent camí pel extens terme 91,1 quilometres quadrats de Pinell des Églises, el Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ), i l’Antonio Mora Vergés

Llegia a la fitxa del Catàleg de masies 35/113 que el Puit té com edificacions immediates la capella de Santa Magdalena, i com elements patrimonials la capella de la Mare de Déu del Remei.

Patrimoni Gencat ens diu quan a la descripció de la casa; masia de planta baixa, un pis i golfes amb teulada a doble vessant. L'accés a la masia es fa a través d'un portal d'entrada, d'arc de mig punt adovellat, que comunica a un porxo obert lateralment per mitjà d'unes arcades. Dins del porxo es troba la porta principal de la masia que és d'arc de mig punt amb grosses dovelles i al costat hi ha una altre porta amb la llinda decorada amb tres punxes, una creu i formes geomètriques. Incrustada a un mur de la masia hi ha una llinda amb decoració geomètrica d'un edifici anterior.
A la façana principal hi ha adossada una antiga torre circular que era utilitzada com a forn de pa.


La fitxa insisteix ben al contrari, no es tracta d’un forn de pa, ni d’una cisterna d’aigua.
https://lh5.googleusercontent.com/-tjzpuY9BV1k/TldGDqS79LI/AAAAAAAAC8A/dvW57XUQh5I/s1600/Puit-Fitxa%252520POUM.jpg.

Pel que fa a Santa Maria del Puit o Nostra Senyora del Remeis, patrimoni Gencat empra el terme ‘ermita’ amb una nau i absis rodó. Està orientada a l'est. El parament està constituït per grans carreus fent fileres. L'absis s'aixeca damunt d'un podi de 0,25m d'alçada i té una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell. La façana principal té la porta, amb la data 1780 a la llinda, i un campanar de cadireta d'un ull que està mig derruït. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític.


De la seva manca d’activitat religiosa en dona testimoni la inexistència d’un accés des del camí, o des de la masia.

No son termes sinònims ermita i capella, la diferencia bàsica rau en el fet que la primera està apartada del nucli de població, i la segona en forma part. L’adscripció d’una ermita a la masia més propera, acostuma a ser un fenomen relativament recent, i coincident amb la desamortització dels bens eclesiàstics, que es donava per la fallida econòmica que es produïa com a conseqüència de l’estultícia i la corrupció endèmica de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA; s’iniciava a darreries del segle XVIII i es tancava molt entrat el segle XX.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’existència de la capella de Santa Magdalena de Puit, i de la seva possible ubicació.

No és inhabitual – ben al contrari – que els espais originàriament destinats al culte, tinguin actualment altres destinacions : http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2015/04/la-innominada-capella-de-la-torre-de-la.html

Quan al topònim hom defensa que prové etimologicament del llatí pŏdĭu, que significava pròpiament ‘pedestal, suport’, que en el llatí vulgar de la Gàl•lia però , prengué el sentit de ‘monticle, elevació del terreny’ (cf. el fr. puy, prov. pog, puei, it. poggio). En la toponímia els derivats de podiu arriben fins a Aragó (Poyo, Pueyo. Amb el mateix sentit, fa aquesta afirmació mossèn Antoni Bach Riu ( Berga, 1071 + Solsona, 31.10.2014) per la dita casa del Puit de Miravé, a la parròquia de Sant Pere de Miravé, en aquest mateix terme de Pinell des Églises. http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/12809/mort/mn/antoni/bach/riu

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.


La finca des de fa molt de temps està en venda : http://www.elpuit.com/#welcome

divendres, 13 d’octubre de 2017

CASA GAIETÀ VILA ROCA. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Olot conserva – encara – obres dels millors arquitectes de darreries del segle XIX i primers decennis del segle XX. Desprès de la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, en tots els àmbits de la cultura es va patir un fort retrocés, i llevat d’excepcions comptades l’arquitectura no es va escapar de la grisor.

Reprodueixo de : http://km369.blogspot.com.es/2014/08/modernisme-olot.html

Alfred Paluzie Lucena (Barcelona, 26 de juny de 1870- 17 de gener de 1943) és l’autor de la casa Gaietà Vila Roca, empresari olotí que volia disposar d’un edifici emblemàtic al bell mig de la vila que acollís un cafè als baixos.
Es tracta d'un edifici de tres façanes, cada una de les quals té composició pròpia, destacant, a totes elles, l'exuberància decorativa i cromàtica. La del nord té una tribuna i és la més pobre amb decoració. La de l'est té balcons amb arcs conopials. La del sud té una tribuna amb balcons a sobre.


L’arquitecte hi va aplicar els principals elements del Modernisme més medievalitzant i eclèctic: capitells florals a les parets dels baixos, ferro forjat i ceràmica amb decoracions zoomòrfiques i florals als pisos, murs del terrat disposats com els merlets d’un castell. I a més d'aquesta decoració variada, també destaca la gran varietat de colors, destacant el vermell, verd i blanc.

Completen l’edifici a la façana lateral un escut caironat amb la data de construcció, 1905, i la figura d’un drac, que proporciona el nom popular a la casa, en un balcó del primer pis.

El cafè-bar va ser substituït l’any 1973 per una llibreria encara existent que pren el nom de l’animal mitològic emblema de la casa.

Esperem que l’Itinerari Modernista d’Olot vagi creixent. Pel turisme d’alcohol , sol i platja, ara com ara, no cal patir, oi?.