dilluns, 21 de maig de 2018

IN MEMORIAM. EL CONVENT/ESCOLA DE SANTA CLARA DE TORROELLA DE MONGRI. L’EMPORDANET. GIRONA. CATALUNYA

El Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar una noticia : http://www.elpuntavui.cat/territori/article/10-administracions/1386566-el-convent-de-santa-clara-a-mans-municipals-a-torroella.html


N’havíem escrit a : http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4975

Pensem que caldria explicar de forma detallada la història de les Clarisses de la Divina Providència a Torroella de Montgrí, en tot cas voldríem que no fos aquesta la darrera noticia de la seva presència per aquestes terres.

Sembla que ‘ la darrera noticia’ és aquesta, oí?.

Deixàvem testimoni de les escoles de Torroella de Montgrí anteriors a la dictadura franquista a :
http://relatsencatala.cat/relat/in-memoriam-de-les-escoles-de-torroella-de-montgri-anteriors-a-la-dictadura-franquista-lemporda-jussa-girona-catalunya/1061655

Del Convent de les Clarisses escrivíem;

Les Clarisses arribàvem a Torroella de Montgrí el 4 de setembre de 1858, i en marxaven el 18 d’octubre de 2015, per integrar-se al Convent de Reus, a la comarca del Camp jussà de Tarragona [ BAIX CAMP ].

En els 157 de presència es succeïen dues Repúbliques, convivien amb algunes dictablandas i moltes dictadures, assistien al naixement de la Mancomunitat de Catalunya, que faria desaparèixer Miguel Primer de Rivera i Orbaneja ( Jerez de la Frontera , 8 de gener de 1870 - París , 16 de març de 1930 ) militar espanyol que va exercir com dictador entre 1923 i 1930, perquè la seva existència posava de manifest a la resta del REINO DE ESPAÑA la intensa corrupció de les mal dites elits polítiques, veurien el restabliment de la Generalitat de Catalunya en dues ocasions; durant el breu miratge de llibertat, democràcia, decència política i justícia social de la II República, i desprès de la mort ‘oficial’ del sàtrapa, els assassinats d’estat de Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, el Maresme, 10 de gener de 1859 - Barcelona, afusellat el 13 d'octubre de 1909 al castell de Montjuïc), Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l'Urgell, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d'octubre de 1940) i tantes i tantes coses, oi amics lectors ?.

Durant uns anys compatibilitzaven la docència amb la meditació. Ens agradarà rebre imatges d’aquell període a l’email coneixercayalunya@gmail.com

Com a darrera mostra de la seva estima per Torroella, les Clarisses han ofert a la parròquia el seu patrimoni. Una superfície edificada de 1.300 metres quadrats entre el carrer dels Dolors, el carrer de la Farigola i el carrer del pintor Gimeno, que comprèn el convent on residien les monges, l’església, un jardí, una zona de treball. Un immoble molt ben conservat, extremadament cuidat, net, ornat amb senzillesa. Buit.
L’enciclopèdia catalana ens diu a l’entrada Clarissa de la Divina Providència: Membre de la congregació religiosa femenina fundada per Teresa Argunyol i Fontseca a la vila de Gràcia (Barcelonès) el 1849, amb una forma de vida que combinava la clausura i l’ensenyament.

El 1969 es produí una escissió entre els convents que preferien la clausura papal —Figueres (fundat el 1852), Torroella de Montgrí (1858), Reus (1866), la Vall d’Uixó (1894) i Barcelona— i els que continuaren dedicats a l’ensenyament —Badalona (1853), Vilanova i la Geltrú (1858), Mataró 1859), Banyoles (1862), Vinaròs (1878), Olot (1892) i l’Escala (1959)—. El monestir de Figueres s’ha unit al de clarisses de Castelló d’Empúries i construeixen un monestir prop de Roses.

La noticia del Punt Avui explica que les Clarisses van arribar a Torroella de Montgrí el 4 de setembre de 1858.

Fins a la seva marxa, van ser una comunitat ben arrelada a la vida local, atès que combinava la clausura amb l’ensenyament. Les monges de la Providència es dedicaren a acollir les nenes de famílies pobres que vagaven pels carrers mentre les mares treballaven. L’escola començà a funcionar l’any 1858, coincidint amb la data d’inauguració del convent. Va ser un any després de la promulgació de la llei Moyano, en què es va declarar obligatori l’ensenyament per a tots els infants, nens i nenes, d’entre sis i nou anys. Les nenes, fins aleshores, no tenien reconegut aquest dret.

L’església catòlica anterior a la dictadura franquista va exercir un rol impagable en la tasca d’educar a la ciutadania, que des del meu particular punt de vista, no s’ha reconegut com caldria.

El franquisme, en un ‘tótum revolútum’, dissolia l’Església catòlica de facto, integrant-la en l’estructura del sistema, aquesta – i no cap altra – és l’explicació de l’actual desafecció.

L’església catòlica, d’obediència romana, s’hauria de plantejar, el trencament ‘formal’ amb aquella església corrupta, i endegar una nova evangelització.

diumenge, 20 de maig de 2018

IN MEMORIAM DELS POUS DE GLAÇ D’ARGELAGUER. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

El Victoriano Torres Bermúdez, publica una fotografia, sense data ni informació del seu origen, en la que apareixen un grup d’homes trencant el gel, el Victoriano Torres Bermúdez afirma que ho fan al riu Fluvià, amb la finalitat per emplenar un pou de glaç que apareix al fons de la imatge.


No figura entre els ‘monuments’ que destaquen els amics de la wikipedia.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_la_Garrotxa#Argelaguer

En fa però, referència la pagina de la wikipedia que es refereix a Argelaguer que ens diu ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Argelaguer

Construcció cilíndrica feta en pedra i gran part soterrada que servia per conservar el glaç. A Argelaguer n'hi trobem dos que es creu que serien del segle XVIII. El primer pou situat al costat esquerre del torrent d'Orriols. Amb un gruix de paret de 0,6 m fet de pedra, un diàmetre exterior de 6 m i una profunditat de 5,5 metres. Orientat cap al sud-est hi conserva part de l'entrada de 0,9 m d'amplada.

L'altre pou se situa en un extern del municipi al marge dret de la riera de can Palomer també de forma cilíndrica, amb un diàmetre superior de 7,5 m. i una profunditat actual d'uns 7 metres. El gruix de la paret és de 0,6 m i construït amb pedres grans sense escairar. La producció del glaç era molt important, ja que feia la funció de frigorífic natural. La seva activitat començava als primers freds de l'hivern fins al febrer, es desviava l'aigua cap a uns compartiments d'uns 20 cm de fondària i, un cop l'aigua es glaçava se serraven els blocs, d'uns 100 kg i es baixaven amb cordes al fons del pou i per separar-los es posaven branques d'alzina.

L’ajuntament publica un magnífic reportatge, on apareix - entre altres – la fotografia que publica el Victoriano Torres Bermúdez



http://www.argelaguer.cat/coneix/patrimoni-arquitectonic/pou-de-glac/

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del pou de glaç que apareix a la fotografia, i de que se’n ha fet de l’altre

dissabte, 19 de maig de 2018

IN MEMORIAM DE LA CASA TALLER DELS GERMANS MASRIERA AL CARRER BAILEN DE BARCELONA

La Rosa Maria Llovet, públic una fotografia d’aquest singular edifici dissenyat per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanova (Barcelona, 1848 – 1910) l'any 1882 per als germans Masriera.


Els cèlebres pintors Francesc (Barcelona, 21 o 27 d'octubre de 1842 - 15 de març de 1902) i Josep Masriera Manovens (Barcelona, 22 de gener de 1841 - 31 de gener de 1912) necessitaven un taller de pintura i escultura per a la seva producció i Vilaseca els construí aquest "temple de les arts" finalitzat el 1884.

Alguns autors han volgut trobar en el temple d'August del Forum de Barcino una font d'inspiració per al disseny d'aquesta casa-taller. Sigui com sigui, l'edifici, que fou construït en un inusual classicisme arqueològic amb algunes concessions a l'eclecticisme imperant, es concebí com un edifici exempt. Tanmateix, posteriorment a la seva construcció, l'any 1913 s'afegiren els dos cossos que el flanquegen en una reforma realitzada per Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1876 – 1951).

L'any 1933 Lluís Masriera i Rosés (Barcelona, 17 de gener de 1872 - 21 d'octubre de 1958) , fill de Josep, ja era conegut com un dels majors orfebres i dramaturgs de la ciutat i convertí el taller dels seus antecessors en un teatre i cine conegut com la Sala Studium, destinat a les representacions amateurs. Tanmateix, aquest espai escènic també acollia altres esdeveniments literaris i musicals, amb la participació de músics cèlebres com Alicia de Larrocha. En l'actualitat l'edifici acull la Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús, una congregació religiosa femenina.

Patrimoni Gencat
ens diu; ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Taller dels Germans Masriera és un edifici entre mitgeres que es troba a l'illa de cases delimitada pels Carrers de Bailèn, del Consell de Cent, el Passeig de Sant Joan i el Carrer Diputació. Disposa d'una única façana exterior afrontada al Carrer Bailèn, amb una alineació reculada respecte la resta d'edificis veïns.

Ubicat en una parcel·la de superfície irregular el taller dels Masriera tenia, en un principi, forma de temple amfipròstil i era un edifici aïllat de planta rectangular enmig d'un jardí. Aquest edifici en forma de temple presentava una façana principal orientada al carrer de Bailèn consistent en un pòrtic hexàstil de columnes estriades corínties sobre podi amb una àmplia escalinata de vuit graons. Aquestes columnes sostenen el porxo d'accés, cobert amb un sostre cassetonat. La façana interior, que com el pòrtic de columnes és fet de pedra, presenta una única porta allindanada al bell mig, amb la llinda i els muntants ornats a base de motllures, oves i palmetes. El coronament de la façana consisteix en un entaulament i un frontó triangular motllurats. Els acroteris estan ornats amb un disc esculpit sobre el que s'alcen dues escultures de pedra en forma de griu rampant, amb llurs ales fetes de ferro colat. Coronant l'angle central del frontó, un acroteri de pedra en forma de palmeta flanquejada de volutes d'acant. Aquest frontó trasllada a la façana la fórmula de la coberta de l'edifici, consistent en una teulada a doble vessant perforada amb grans claraboies que proporcionen llum natural zenital a l'interior del taller. Si l'edifici originari presentava un sol nivell de gran projecció en alçada, les dues ales laterals afegides amb posterioritat mostren una estructura en alçat consistent en planta baixa, dos pisos i terrat transitable. Aquestes adicions s'obren al carrer per mitjà de portals a planta baixa i per mitjà de finestrals tripartits amb pilastres toscanes a les plantes superiors.

Un altre element interessant vinculat a la finca és, precisament, la reixa que la delimita, consistent en un basament de pedra sobre el que reposa una reixa de barrots de fosa. La porta d'aquesta reixa, ornada amb motius neoclàssics, acull dues grans estrelles que emmarquen les inicials dels propietaris originals de l'edifici, Francesc i Josep masriera Manovens.

divendres, 18 de maig de 2018

IN MEMORIAM DEL BERENADOR DE LA FONT DE LA PÓLVORA. GIRONA. CATALUNYA

El Pere Julià Subirana, és un ‘descobridor’ de ‘tresors’, en aquesta ocasió en forma d’un parell de fotografies del berenador de la Font de la Pólvora en els primers anys del segle XX.



L’indret adquirirà a la dècada dels 60 una mala fama que l’acompanyarà fins al dia d’avui.

Per allotjar les onades migratòries procedents de la resta del REINO DE ESPAÑA - governat aleshores pel dictador - que arribaven a Girona i que no disposaven d'habitatge les autoritats projectaren un nou barri a la font de la Pólvora per allotjar ràpidament en blocs d'apartaments de mala qualitat els nous nouvinguts.

Abans s’havia creat centre d'acollida a l'actual barri de Fontajau, que ben aviat es veié desbordat i els immigrants ocuparen amb barraques la muntanya de Montjuïc.

El franquisme feia - i continua fent – una excel·lent feina de maquillatge ‘històric’.

Si queda algun gironí/na que recordi aquell berenador, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Josep Maria Plantalech Albertí, m’envia un parell d’enllaços que amplien substancialment les dades publicades al post; L'any 1907 Fidel Martínez va encarregar a l'arquitecte Rafael Masó Valentí (Girona, 16 d'agost de 1880 - Girona, 13 de juliol de 1935) la construcció d'un edifici de nova planta a la coneguda font de la Pólvora. L'objectiu era embotellar les seves aigües carbòniques per ser comercialitzades amb finalitats mineromedicinals. Les diferents fonts carbòniques de la ciutat eren lloc d'esbarjo i trobada amb els amics, que prenien les aigües a peu de font, però l'aigua també s'envasava i es distribuïa en ampolles de vidre que es podien comprar en quioscos i farmàcies. Amb la davallada de les ventes a partir del primer quart del segle XX s'aprofitaran aquestes fonts naturals per l'obtenció d'àcid carbònic natural que va fer de Girona un important productor de begudes carbonatades.


La font situada en el terme de Vila-roja, (nucli que aleshores tenia setanta-set habitants), romangué abandonada fins que el senyor Emili Saguer, s´ocupà de la seva rehabilitació.

Aquesta deu fou batejada amb diferents noms: en un plànol militar francès del 1808 apareix com a Font del Bullidor; Cristòfor Thomàs, l´any 1881, l´anomenà Font del Contestable, perquè estava situada al peu del recinte que portava aquest nom. Per a Joan B. Foix era la Font del Fortí o Font de la Pólvora ( 1840 ) ; Joan Bruns, el 1852, l´anomenava " el Bullidor de la Pólvora " i finalment, el geòleg Lluís M. Vidal la cità com " una font a prop del polvorí ".

L´anàlisi química efectuada, la descrivia com a aigua bicarbonatada càlcico-sòdica manganosa.

Aquest darrer radical es interessant ja que, curiosament, només es trobava a la font de Borszek (Comtat de Csik - Hongria ) i a la de La Presta, essent aigües recomanades per les afeccions gastro-intestinals i àdhuc com a reconstituents per les anèmies, segons explicà el doctor Pascual.

http://www.girona.cat/sgdap/101fotos/cat/fitxa.php?reg=342031

https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/5976/53336.pdf?sequence=1

https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/96371/151157

Donec perficiam

dijous, 17 de maig de 2018

LA CASA DEL MESTRE DE SANT JAUME DE FRONTANYÀ, A LA COMARCA DEL BERGUEDÀ SOBIRÀ, AIXOPLUGAVA TAMBÉ L’ESCOLA ABANS DE LA DICTADURA FRANQUISTA?.

Retratava la casa ‘del Mestre’, que penso podia haver acollit l’escola de Sant Jaume de Frontanyà, abans de la dictadura franquista.


Reprodueixo de l’Enciclopèdia catalana; cap al segle XI la població de Sant Jaume de Frontanyà començà a augmentar, com ho demostra l’aparició de grups de cases o poblats, com els de les Lloberes, Cosp (actualment dins del municipi de les Llosses, amb l’església de Sant Julià de Cosp, sufragània de Sant Jaume de Frontanyà i ja existent el 1140), les Planes (ja esmentat al segle X), Corrubí (actualment dins les Llosses), Santa Eugènia i Montner (actualment Tubau). Tots aquests poblats tingueren una certa densitat demogràfica, ho confirma el fet que tots foren parròquies amb llur església; n'hi havia encara dues més, avui desaparegudes: Santa Magdalena de Malosa i l’anomenada Església Vella, al NW de Sant Jaume.

Les pestes del segle XIV feren minvar considerablement la població.

Al segle següent aquestes terres es veieren compromeses en les lluites dels remences, i al segle XVI les pestes i les lluites entre nyerros i cadells assolaren el poble i els territoris pròxims.

Al segle XVII s’inicià una recuperació demogràfica i al segle XVIII s’assolí el nivell de població més elevat, unes 800 persones, si bé tot seguit començà la recessió.

Als segles XIX i XX el fenomen del despoblament s’agreujà. Així es passà dels 427 habitants segons les dades del cens de l’any 1860 a 214 l’any 1900, 198 el 1930,.., tot el que fins aquí s’esmenta, atenen el fet que Sant Jaume de Frontanyà era, és i esperem que continuï, a Catalunya, reforça – si calia – la tesis de l’existència d’una escola pública que atenia a la quitxalla, en aquells anys cal estimar-la en un terç de la població, unes 70 persones.

Ens agradaria rebre la confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com , no sabia trobar l’email de l’Ajuntament de Sant Jaume de Frontanya, agrairé si teniu relació amb alguna persona del poble li feu arribar la nostra petició.

La Catalunya del 155 ho fa tot més difícil.

dimecres, 16 de maig de 2018

SABÍEU LA HISTÒRIA DEL CAL BOTER?. CASTELLAR DEL VALLÈS

Retratava la casa des de la Plaça del Mirador, i novament des de la Plaça del Mercat, ara caldrà decidir quina és la fotografia menys dolenta?.



El Catàleg de Patrimoni de Castellar del Vallès explica; el senyor Bruguera, el ‘Toner’, vivia en una casa tocant al Palau Tolrà i, en els baixos, tenia instal·lada una petita indústria de construcció de botes.

Segurament la seva feina deuria començar molt d’hora al matí i el xivarri deuria molestar a la senyora Emília Carles Tolrà (Cabrils, Maresme, 28 d'octubre de 1848 - 24 de febrer de 1915) raó per la qual la marquesa de San Esteban de Castellar, li va cedir el terreny situat entre la carretera de Sentmenat, el carrer de Colom i de Torras, fins a l’alçada d’ El Coral, per tal que hi anés a viure i hi traslladés el taller.

Deixeu-me fer una hipòtesis agosarada; de fet quin millor lloc a Castellar del Vallès, per fer ‘volar coloms’, oi?. Us sembla forassenyat que li cedís també els plànols dels edificis signats pel seu arquitecte de capçalera, l’ Emili Sala i Cortés (Barcelona 22 de febrer de 1841 - la Garriga 7 de juny de 1920)?.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME http://vptmod.blogspot.com.es/ , que ens feia l’honor de publicar ‘La Torre de l’Àngel. Matadepera’, al nostre Diari, i al que hem d’agrair la seva amabilitat i col·laboració en altres pàgines ‘ Edificis escolars anteriors a la dictadura franquista’ , ‘ Conèixer Catalunya '...., defensa la tesis de que sigui l’autor l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (Barcelona, 1876-1947) que feia servir el semicercle amb ceràmica a vegades.

La resposta podria estar al llibre d’actes de l’Ajuntament de San Esteban de Castellar.

La casa, d’estil modernista, fou construïda als voltants de 1914 i el cos principal correspondria al número 6 del carrer de Torras mentre que el taller correspondria a les cases del carrer de Torras números 6 i 8; la resta de l’espai correspondria a l’hort, el pou... Sembla que excepte les primeres dècades després de la seva construcció la casa sempre havia estat de lloguer i els seus propietaris l’arrendaven.

Posteriorment en aquesta casa hi van viure el doctor Carretero i Coll i, més tard, el doctor Puigdueta. Estanislau Carretero i Coll es va establir a Sant Esteve de Castellar l’any 1918 per suplir al doctor Josep Portabella, titular d’una de les dues places de metge. El doctor Carretero i Coll es va establir a la carretera de Sentmenat número 89 i visitava al número 91 de dues a tres de la tarda. El doctor Carretero i Coll va ser inspector municipal de Sanitat i es va casaR dues vegades amb dues castellarenques: Oliva Quer i Joaquima Umbert. Sembla que al final de la seva carrera es va traslladar a la casa del carrer de Torras.

El doctor Antoni Puigdueta i Angli es va establir a Castellar del Vallès i va començar a exercir l’1 de juliol de 1939, any en què es va llicenciar en medecina per la Universitat de Barcelona. El metge es va establir a la casa número 10 del carrer de Torras on encara vivia la vídua del doctor Carretero i Coll; la família del nou metge tenia pocs recursos econòmics i passà consulta al lloc on ho feia l’anterior metge, tot i que també li corresponia la plaça de metge de Caldes de Montbui, poble on havia nascut. Fou metge d’assistència pública domiciliària.

Com a curiositat val a dir que posseïa una document en el qual s’esmentava que “fue depurado sin sanción en relación con el Glorioso Movimiento Nacional el 29 d’agost de 1940”.

Durant els anys en què el doctor Puigdueta va viure en aquesta casa es va obrir la finestra, que correspon al menjador, que dóna al carrer de Colom i trenca el conjunt que forma l’arcada; antigament la llum en aquest espai entrava pel pati però quan es va allargar la casa cap el pati l’estança va quedar més fosca raó per la qual se suposa que es va demanar permís per obrir la finestra.

En la seva part interior en aquesta paret hi havia un moble encastat, també d’estil modernista, que fou modificat eliminant-se la part central.

"Qui perd els orígens, perd identitat"

dimarts, 15 de maig de 2018

CASAL DE LA VILA. CENTRE DE RECERCA D’ARQUITECTURA I PAISATGE. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA. CATALUNYA.

Hi ha noticies que t’alegren el dia com aquesta; llegia que el casal de la Vila, esplèndida finca de la Vall de Bianya, és el lloc on els arquitectes Rafael Aranda Quiles (Olot (Gerona) 12 de mayo de 1961- ), Carme Pigem Barceló (Olot, 18 d'abril de 1962) i Ramon Vilalta Pujol (Vich, Barcelona, 25 de abril de 1960), que formen el despatx RCR, volen desplegar el seu projecte somiat: un centre de recerca d’arquitectura i paisatge.



La Vila, juntament amb la Torre (llar de la nissaga dels Corona), la desapareguda "forcia" dels Bianya a Sant Pere i el Molí d'en Solà, eren les cases que senyorejaven aquesta vall.

La Vila va ser bastida en temps medievals i es va anar ampliant i fortificant a mesura que avançaven els segles. Així veiem a les llindes dates dels segles XVII-XVIII i XIX. Com tot mas important, va disposar de nombroses cabanes i d'un molí propi al costat de la riera de Santa Margalida.

Patrimoni Gencat, ja ens la descriu abans de la reforma actual com, gran casal de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser fortificada amb una torre de base rectangular, ubicada a l'angle de les façanes de migdia i llevant; disposa de tres pisos i teulat a dues aigües. El mas va ser bastit amb carreus grans i ben escairats per als cantoner i obertures; disposa de baixos, planta noble, pis i golfes. Cal remarcar la galeria de la façana de migdia, formada per quatre arcades sostingudes per pilars i capitells tallats, característics de la vall bianyenca. A l'extrem de migjorn, allà on precisament s'uneix amb la torre defensiva hi ha ubicada la capella familiar, de la que ens agradarà tenir noticia de la seva advocació. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ho demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )

La resposta m’arribava ràpidament, com és bon costum del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), i del seu arxiver i amic Josep Sansalvador i Castellet. L’advocació de la capella-oratori es la Marededéu dels Dolors.


Si existeix encara, ens agradarà rebre’n imatges ACTUALIZADES tant al coneixercatalunya@gmail.com , com a arxiugavin@maristes.com

Llindes

- porta de la galeria porxada: 17 IHS 38

- porta principal (malmesa): IHS / 16 (creu) ?? / PERE BILA

- balcons: 1801 i PERE BILA / 1792

- finestra: 1784

Davant del casal de la Vila hi ha una àmplia pallissa de planta rectangular i teulat a dues aigües, sostingut per bigues de fusta, cairats, llates i les teules col·locades a salt de garsa. Davant, l'era, té una considerable grandària. Disposa de baixos i pis, amb doble badiu i accés exterior per escala de pedra. Una de les bigues té gravada la data "1625".

La noticia que publica l’Ara ens omple de joia, persones de reconeguda vàlua arreu del món, trien la Vall de Bianya, la Garrotxa, Catalunya per continuar amb la seva feina creativa.

https://www.ara.cat/cultura/Vila-RCR-portara-lextrem-principis_0_2008599178.html

http://www.rcrarquitectes.es/

És un bon contrast als que es venten de portar la roba interior amb les quatres barres, i alhora traslladen la seu de la seva activitat fora de Catalunya.